Passa al contingut principal

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes...

- Mama, amb què jugava el teu pare?

El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los.

I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar.

La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me que un cop vaig voler narrar la història de l'avi d'Igualada i no ho vaig fer, una sensació que va retornar després de nadal en acabar el llibre de les Argelagues... una sensació que no vull que desaparegui tot i el perill que corre per la manca d'un temps present que com una màquina ferotge es menja els moments de tranquil·litat.

M'agradaria treure pols al passat oblidat, tornar-lo a fer present per explicar-li al petit de la casa, per saber com eren la vida dels meus, que sovint no ho van tenir fàcil. Fer memòria. Recuperar la seva memòria, dels que ja no hi són i dels que tenim la sort que encara ens acompanyen.

- Mama, amb què jugava el teu pare?
- Doncs no ho sé fill, potser amb un cotxe, o amb un tren... Saps què farem? Li preguntarem a la meva tia Rosa.

"Doncs no Carme... Quan érem petits érem molt pobres. Els cotxes i els trens no existien per nosaltres. Però no ens importava, érem feliços amb els regals que els reis ens portaven, unes pilotes i unes bitlles per tots els germans. Al teu pare li encantaven, hi jugava moltíssim. Fer caure les bitlles darrera casa i sentir com petaven al xocar entre elles.
També teníem trenca-closques, i contes i pintures, coses pràctiques que ens servien per passar l'estona i per aprendre.
De joguines com et deia ben poques. De fet ens les fèiem nosaltres. Tots, tant nens com nenes jugàvem molt a corda. De fet, una corda servia per crear milers de móns, per saltar, per lligar-la a un pal, a un arbre... ens esbargíem amb qualsevol fòtil, no necessitàvem grans coses, la imaginació i les coses que trobàvem al carrer ho eren tot. De fet, passàvem moltes hores al carrer jugant, al darrera de casa, un pal, un cordill, quatre pedres eren les joguines predilectes a l'abast de tota la canalla.
Recordes que la casa del costat era una fleca? Allà també hi anàvem sovint. Tenien tot de llenya apilada per fer el pa al forn i nosaltres hi fèiem cabanes. Era fantàstic. Eren altres temps aquells.
Dels veïns de Can Tòful te'n recordes? Els que venien vi. Ells van ser els primers que em van regalar una nina, imagina't.
Però no ens sentíem pobres a casa, tot i que ho érem. Però de sentir-nos-ho no, tot rutllava molt bé no creguis. La iaia Magdalena era una gran dona i molt treballadora. Sovint alguna veïna també venia per demanar-nos quelcom a nosaltres. Temps de mancances, temps d'ajudar-nos entre nosaltres, però aquestes ja són altres històries...".



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur