Hi ha dies que esdevenen remolins i no tens més remei que deixar-te endur per l'onatge salvatge de la successió de moments i fets. Per sort, aquesta mena de dies tenen una hora d'inici i una de final i solen estar empresonats entre les parets d'una oficina que no saps si desitjar que desaparegui o que perduri en el temps. Sensacions confuses depenent de la situació: a vegades et sembla que t'afogaràs i no sobreviuràs, i d'altres en canvi t'omplen el cos d'una adrenalina que te'n fa addicte, i et sents com a punt de baixar per un tobogan d'aquests kamikazes i assolir els reptes imposats i autoimposats.
En el meu cas, és ben fàcil saber quan estic en un moment d'aquests. Silenciosament (i a vegades no tant silenciosament) tararejo i canto una cançò, sempre la mateixa, i no sé ben bé perquè aquesta; potser per recordar-me que amb o sense remolí segueixo sent feliç? o per què la vida és un miracle i l'amor un altre? per la llibertat?
Amo a una mujer clara, que amo y me ama, sin pedir nada, o casi nada, que no es lo mismo pero es igual.
(...)
Soy feliz, soy un hombre feliz y quiero que me perdonen por estos días, los muertos de mi felicidad.
Sempre els mateixos versos.
Tinc una companya de feina que ja em coneix i quan em sent que tararejo, que canto interiorment, sap que passa quelcom i que potser és millor no dir-me res deixant que tregui el cap de l'aigua i respiri profundament o que la baixada del kamikaze sigui fantàstica.
I l'altre dia, quan em semblava que no era capaç de treure el cap de l'aigua, i aquesta a més a més era estancada i em provocava un malestar poc comú, l'altre dia va cantar ella:
No vaig poder si no oblidar l'aigua, l'estancament, els remolins interiors i somriure. Somriure davant la sorpresa de que coneixia aquell cantautor, somriure davant d'una resposta que em va alliberar d'un captiveri.
Petits detalls que et fan somriure en un dia gris.
En el meu cas, és ben fàcil saber quan estic en un moment d'aquests. Silenciosament (i a vegades no tant silenciosament) tararejo i canto una cançò, sempre la mateixa, i no sé ben bé perquè aquesta; potser per recordar-me que amb o sense remolí segueixo sent feliç? o per què la vida és un miracle i l'amor un altre? per la llibertat?
Amo a una mujer clara, que amo y me ama, sin pedir nada, o casi nada, que no es lo mismo pero es igual.
(...)
Soy feliz, soy un hombre feliz y quiero que me perdonen por estos días, los muertos de mi felicidad.
Sempre els mateixos versos.
Tinc una companya de feina que ja em coneix i quan em sent que tararejo, que canto interiorment, sap que passa quelcom i que potser és millor no dir-me res deixant que tregui el cap de l'aigua i respiri profundament o que la baixada del kamikaze sigui fantàstica.
I l'altre dia, quan em semblava que no era capaç de treure el cap de l'aigua, i aquesta a més a més era estancada i em provocava un malestar poc comú, l'altre dia va cantar ella:
No vaig poder si no oblidar l'aigua, l'estancament, els remolins interiors i somriure. Somriure davant la sorpresa de que coneixia aquell cantautor, somriure davant d'una resposta que em va alliberar d'un captiveri.
Petits detalls que et fan somriure en un dia gris.
Comentaris
la primera vez que escuché este tema, cantado en directo, me quedé loca...