Passa al contingut principal

Llamps i trons

Tornava a casa. El sol s'amagava del vent rere núvols grisos que anunciaven tempestes, la ràdio nova del cotxe deia que al Pre-Litoral, a les comarques de Tarragona i cap a la zona del Montseny s'hi deixaven sentir les primeres pluges. Jo corria cap a casa, deixant que el vent refrescat fés ballar els meus cabells.

I de sobte, començo a veure a la llunyania llamps que cauen del cel, castigant algun punt indeterminat del meu destí. Un, dos, tres, i podia seguir contant. Vaig començar a sentir-me neguitosa, amb quatre xatarres em dirigia al bell mig de la tempesta; llamps que queien, i si...? Un munt de preguntes sense resposta es formulaven dins meu. La imaginació, traidora, començava a navegar cap a móns tenebrosos on l'heroïna, jo, havia d'esquivar llamps i trons i salvar-se de l'energia elèctrica d'aquella tarda de diumenge.

Poc després, sortint d'un peatge, cauen pedres del cel. Pedres grans, molt grans, piquen amb violència contra el vidre del cotxe. No es veu res, no hi veig més enllà. El cotxe de davant no és conscient que anar sense llums en moments així és quasi un acte delicitiu. A cinquanta per hora a l'autopista. Se senten els llamps i els trons, visibilitat reduïda a cinc metres i escaig, pedres que t'amanacen en ferir-te per vidres esquinçats. Por. Angoixa. Cotxes que es paraven al voral, incomplint tota norma viària. I jo que només volia sortir d'allà, com si fos un malson fet realitat.

Comentaris

Poeta per un dia ha dit…
... en ocasions com aquesta sempre cal que t'encomanis a Santa Bàrbara, protectora contra trons, llamps i mals espants... o a Sant Cristòfor.... ;p

Petonets!
Jesús M. Tibau ha dit…
anar per l'autopista quan plou així em crea molta angoixa

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat