Jo parlo i tu em respons.
Aparentment, el rerefons dels dos discursos és el mateix. Però en les meves paraules s'hi amaguen armes en contra d'ella i en la teva resposta couen paraules que semblen justificar la seva conducta i atacar la meva crítica.
Després arriba la meva rèplica, basada en defensar que la meva conducta - en tot moment natural i espontània - no té per què provocar un atac i, si ho fa, no el justifica.
Potser les teves paraules només intenten apropar situacions i entendre les percepcions humanes, jugant amb una empatia que, en aquests moments, s'alça com la gran arma mortal.
I les percepcions es converteixen en ferides, les paraules en discussió, l'ambient s'enrareix i els somriures d'una vetllada s'amaguen sota les mirades baixes.
És difícil pensar en les situacions, intentar entendre les persones i els seus actes sense que aquesta comprensió esdevingui una justificació als fets. És massa fàcil posar-se només al lloc d'una de les persones afectades i actuar com a advocat del diable o de l'àngel. Participar en la teranyina de les percepcions, armes camuflades, i sortir-ne escaldat, quan els somriures de la vetllada s'ofeguen entre les últimes gotes de vi d'una copa bruta. Potser hagués estat millor el silenci? Pot ser... O potser aquestes situacions necessiten ser viscudes. No ho sé. El que sí que és cert, és l'amargor i el regust d'unes paraules que volen posar punt i final, com a punyal clavant-se a una ferida, sense donar la opció a la cura; l'amargor i el regust d'una mirada baixa, impenetrable, que es perd en un horitzó inexistent; el silenci compungit de dos espectadors, inmersos entre l'atonicitat i la culpabilitat.
Aparentment, el rerefons dels dos discursos és el mateix. Però en les meves paraules s'hi amaguen armes en contra d'ella i en la teva resposta couen paraules que semblen justificar la seva conducta i atacar la meva crítica.
Després arriba la meva rèplica, basada en defensar que la meva conducta - en tot moment natural i espontània - no té per què provocar un atac i, si ho fa, no el justifica.
Potser les teves paraules només intenten apropar situacions i entendre les percepcions humanes, jugant amb una empatia que, en aquests moments, s'alça com la gran arma mortal.
I les percepcions es converteixen en ferides, les paraules en discussió, l'ambient s'enrareix i els somriures d'una vetllada s'amaguen sota les mirades baixes.
És difícil pensar en les situacions, intentar entendre les persones i els seus actes sense que aquesta comprensió esdevingui una justificació als fets. És massa fàcil posar-se només al lloc d'una de les persones afectades i actuar com a advocat del diable o de l'àngel. Participar en la teranyina de les percepcions, armes camuflades, i sortir-ne escaldat, quan els somriures de la vetllada s'ofeguen entre les últimes gotes de vi d'una copa bruta. Potser hagués estat millor el silenci? Pot ser... O potser aquestes situacions necessiten ser viscudes. No ho sé. El que sí que és cert, és l'amargor i el regust d'unes paraules que volen posar punt i final, com a punyal clavant-se a una ferida, sense donar la opció a la cura; l'amargor i el regust d'una mirada baixa, impenetrable, que es perd en un horitzó inexistent; el silenci compungit de dos espectadors, inmersos entre l'atonicitat i la culpabilitat.
Comentaris
I els silencis només ajuden a crear més incertesa. Millor les paraules encara que facin mal!
Bona setmana wapa!