- Si, estic bé iaia, però només vull oblidar-ho. Dutxar-me i oblidar-ho. Que
l'aigua fresca s'endugui les meves llàgrimes, que el sabó netegi les meves
ferides, que la olor del bany esborri les imatges que encara ballen davant meu,
com un petit malson. Com si no hagués passat. Com si el camí de tornada no
hagués existit mai...
- Nena, no ho diguis això. No has de voler oblidar les coses que et fan mal.
Has de recordar-les com les lliçons que la vida encara t'ha de donar, aprendre
d'elles, per què no tornin. Les persones som així, només aprenem a
base de caigudes, però si el mal que ens fem al caure o al veure com algú molt
proper a nosaltres cau i ens arrastra, si oblidem aquest mal, no el veurem abans
que torni i tornarem a patir pel mateix, o el que és pitjor, farem patir a qui tenim a prop.
A la nena li costava entendre les paraules de la seva àvia. Només el veia a ell, caminant per la vorera, anant d'un costat a l'altre sense poder mantenir-se recte, caient, trencant-se les olleres de sol que amagaven l'ebrietat de la seva mirada, dient paraules incomprensibles a uns policies que preguntaven a la nena si tot anava bé. Si, si, deia ella. Només volia desaparèixer. Per dins plorava, plorava, plorava per totes les ferides sagnants per veure'l així, plorava per vergonya, plorava per tristesa, plorava per pena, plorava per ira, per ràbia, per no ser capaç de dir prou, plorava per no ser capaç d'ajudar a qui més s'estimava.
I ara que l'aigua netejava les seves ferides, escoltava les paraules de la seva àvia, paraules massa difícils per una nena de deu anys, paraules que mai pogué oblidar.
Comentaris