El camí de tornada

- Si, estic bé iaia, però només vull oblidar-ho. Dutxar-me i oblidar-ho. Que
l'aigua fresca s'endugui les meves llàgrimes, que el sabó netegi les meves
ferides, que la olor del bany esborri les imatges que encara ballen davant meu,
com un petit malson. Com si no hagués passat. Com si el camí de tornada no
hagués existit mai...

- Nena, no ho diguis això. No has de voler oblidar les coses que et fan mal.
Has de recordar-les com les lliçons que la vida encara t'ha de donar, aprendre
d'elles, per què no tornin. Les persones som així, només aprenem a
base de caigudes, però si el mal que ens fem al caure o al veure com algú molt
proper a nosaltres cau i ens arrastra, si oblidem aquest mal, no el veurem abans
que torni i tornarem a patir pel mateix, o el que és pitjor, farem patir a qui tenim a prop.

A la nena li costava entendre les paraules de la seva àvia. Només el veia a ell, caminant per la vorera, anant d'un costat a l'altre sense poder mantenir-se recte, caient, trencant-se les olleres de sol que amagaven l'ebrietat de la seva mirada, dient paraules incomprensibles a uns policies que preguntaven a la nena si tot anava bé. Si, si, deia ella. Només volia desaparèixer. Per dins plorava, plorava, plorava per totes les ferides sagnants per veure'l així, plorava per vergonya, plorava per tristesa, plorava per pena, plorava per ira, per ràbia, per no ser capaç de dir prou, plorava per no ser capaç d'ajudar a qui més s'estimava.

I ara que l'aigua netejava les seves ferides, escoltava les paraules de la seva àvia, paraules massa difícils per una nena de deu anys, paraules que mai pogué oblidar.

Comentaris

-- ha dit…

quina tristor la nena..... i quina sensació plorar a la dutxa.....

19 de setembre del 2008, a les 14:15

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Més informació

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Més informació

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur. A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat

Més informació

entre somnis i realitats

Cercar en aquest blog