El veu sortir amb la bicicleta, sota el sol del migdia, perseguint les últimes calors de l’estiu. Ella està asseguda dins de casa, té lleugerament fred. Es tapa amb el mocador que li va portar la seva mare de països llunyans. El mira, mirades tendres que fondrien qualsevol iceberg. Ja entra, la deixa content a un costat de la casa, preparada per posar-la al cotxe, per esdevenir el seu nou gran amic que l’acompanyarà en aventures i desventures, quan ella ja no hi sigui.
Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a...
Comentaris