Salta al contingut principal

L'home modern

Un món nou s'obria davant de la seva mirada. Estava acostumat a veure grans rascacels al seu entorn, a caminar empenyent-se amb la multitud pretesament civilitzada. I de sobte tot era silenci, un horitzó nou que s'obria davant seu, lluny dels grisos esmorteïts, dels sorolls de màquines, telèfons mòbils, converses robades de la intimitat aliena.

Va abraçar aquella estranya soledat, fent-se seu el destí incert, el més enllà desconegut. Deixant a un costat l'americana, la corbata, el maletí i tota maquinària moderna, per endinsar-se en aquell desert i perdre's en si mateix. Creia que potser seria l'única manera de conèixer el rostre que s'amagava rere la careta que havia utilitzat des de feia massa anys.

Un més enllà desesperant

Comentaris

Jesús M. Tibau ha dit…
enmig la soledat és on millor ens podem trobar a nosaltres mateixos
Anònim ha dit…
És veritat, avegade s cal anar tant lluny per veure allò que tenim tant a prop!
musicbcn ha dit…
Com que demà no sé si me'n recordaré... moltes felicitats!

Entrades populars d'aquest blog

El nostre llibre

Fa quasi sis anys que vam començar a escriure la nostra història. Fa cinc anys que passàvem el nostre primer Sant Jordi junts, en la que ja era la nostra llar. Vam començar a crear la nostra pròpia història, on els contes de fades hi tenen cabuda, on els somnis poden ser realitat, on els somriures il·luminen els nostres dies. Aquest és el millor llibre que et puc reglar: la nostra vida, el nostre amor. Primer foren nits robades a l'estiu, a les obligacions casolanes; després vingueren les nits romàntiques en llocs inoblidables, on començàvem a construir els nostres castells; tot seguit de la intimitat d'una llar, els projectes d'una vida en comú, els somnis fets realitats. La nosta història, el nostre llibre. Vull seguir omplint les seves pàgines en blanc amb tu al costat: passejades durant un capvespre, converses davant el caliu del foc, mirades robades, somriures brindats, viatges compartits, caminar per la pròpia vida agafats de la mà... Feliç Sant Jordi!...

Tempesta

Seguia caminant amb aquelles raquetes improvitzades. La tempesta que acabava de caure havia arribat per sorpresa i ho havia deixat tot recobert d'una neu flonja. S'havia fet tard, la boira li enterbolia la vista i la nit començava a deixar-se veure en un horitzó proper. El sentit de l'orientació el guiava muntanya amunt. Si intentava tornar a la seva casa de poble, la lluna li cauria a sobre i els perills del bosc hibernat l'assatgerien per totes bandes. Així que decidí dirigir-se al refugi on aquell mateix matí havia portat les reserves de llenya seca i queviures. Va xiular lleugerament i amb molt de compte - no volia provocar una esllevissada amb els seus sons - esperant sentir les carícies de la Naïs de tornada. Era llesta ella, molt llesta, sabia que no havia de cridar estant a la muntanya. Patia, potser s'havia quedat mig enfonsada amb els seus peuets, potser... De sobte la sentí al costat, nerviosa, plena d'un neguit estrany. Mossegant-lo lleugerament de l...