Passa al contingut principal

Un dia especial

Sempre va ser un dels dies més especials de la meva infància. El final de l'escola coincidia amb la bossa de caramels ben plena que duia als meus companys per celebrar un dels millors dies en l'univers dels infants. L'aniversari.

Celebrava que ja començava a ser més gran, que l'escola s'acabava i ja es veia el camí cap a un estiu ple d'oci i diversió, on la imaginació escampava els núvols de pluja de la primavera, celebrava que ja començava l'estiu amb la platja, la piscina, la ruixada d'aigua fresca amb la manguera, al terrat de casa.

Sempre serà un dia especial, pels records que m'arriben de temps oblidats, per la felicitat de ser viva i viure amb qui estimo, per poder sentir, riure, plorar, escoltar els ocells, notar la cremor del sol a la meva pell, ja ha deixat de ploure!
Ahir va ser un dia especial. Una sorpresa, un 27 fet d'espelmes al terra del menjador enfosquit, un dinar de delicte, una tarda de jocs. Un dia en què es pot arribar a tenir la lluna en un cove!
Gràcies!

Comentaris

Jesús M. Tibau ha dit…
Felicitats i aprofita cada moment i cada any, que tots tenen coses bones si les saps viure.
petons
Per molts anys! Vint-i-set? Quina enveja! Pensa tot el camí que encara et queda per córrer!
Barbollaire ha dit…
Per molts anys!
Frueix de tots els colors de cada instant, nina.

PEtonet dolç ;¬)*
Els del PiT ha dit…
Em sumo a les felicitacions dels companys.
Aprofita aquests moments dolços joveneta! (semblo una avi...);-)
Anònim ha dit…
Jo també vull desitjar-te molta felicitat. Ni què dir té que envejo els teus vin-i-set...
Marina ha dit…
FELICITATS I FELICITAT CARME!
Marrogant ha dit…
Felicitats trempada!
La Martona ha dit…
Encara que amb retard, et desitjo que siguis molt feliç! (per a la qual cosa mai no és massa tard, oi?). 27 petons!
Lupe ha dit…
Felicitats!!. Pel que sembla has tingut un aniversari molt especial...

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a...

Posa un gos a la teva vida, que les pors paguen els riures!

Les anècdotes de les pors més sentides omplen avui les pantalles. És el dia de desfogar-se posant llum als temors més profunds que tenen un final inesperat. Una reunió de traspàs d'informació laboral que acaba sent un punt de trobada necessari. La Júlia, dins la seva aparença de ferma seguretat, serietat, independència i autoestima, de cop desconnecta lleugerament d'una llarga i afable explicació (irònicament parlant) i una ombra altera la seva mirada. Crec que estic a punt de ser testimoni auricular d'un assassinat,  xiuxiueja, les parets de paper de fumar em transmeten la impaciència de dos familiars que semblen enemics jurats. Al principi pensava que potser els havien entrat a robar, però amb els dies de viure aquí, he vist que no, que ells són els lladres de la tranquil·litat i el bon viure del veïnat, escampant als quatre vents les seves penes i matant-se a través dels ganivets afilats d'un llenguatge ben bé vulgar, per dir-ho d'alguna manera. La Gabriela entra...

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat...