Passa al contingut principal

Lectures que et transporten...

"El patio de luces"

No era más que un rectángulo de 15 metros por 12 metros, pero la vida y el trasiego que soportaba era comparable a la rambla de la ciudad.

Los cordelajes. Los desagües de aguas pluviales del terrado. La canalización del gas que alimentaba las cocinas y calderas del edificio; los olores la comida, unidos a los humos de la fritanga de la vecina del 2º 3ª, que ahumaba la ropa del tercer, cuarto y quinto piso. El traqueteo de las lavadoras repicando con su tambor de hojalata, y los canarios del 5º 3ª que trinaban cuando los rayos de sol se colaban por la techumbre de uralita verde.

(...)

Paraules que et condueixen al magnífic univers d'una realitat tranquil·la i propera. Paraules que et condueixen olors, colors, miratges, somriures davant de l'avi mirant el tanga o la prostituta... Seguiu llegint. Un bon somiador descobert entre relats i poemes.

Radiografías Neuronales

De ben segur, recomanat!

Comentaris

Super Coco ha dit…
Que bonito,

Recuerdos de una vida pasada, cuando todos nos juntavamos a ver la tele en casa del unico vecino que tenia, jugavamos al balón en la calle y espiavamos a la fresca de la vecina, que alguna vez se le veia una puntilla del brasier.

¿Aùn queda alguna luz que penetre en la urdimbre de penumbra de la vida consumista?
Unknown ha dit…
Holaaaaaaaaaaaa!Què tal? M'he canviat el nom però segueixo sent jo! Sembla que he ressucitat! Isadora? Sí, la Duncan. Una dona que va revolucionar el món de la dansa. Realment preciós tot el què escriu el noi dels raigs X. Em pregunto com es diu, igual que el SuperCoco. Hasta aquí puedo leer! Bon cap de setmana!
Doctor ha dit…
Moltes gràcies somiadora, tot un honor sortir relatat en el teu bloc.
Anònim ha dit…
...un molt bon text, si senyor...
...a vegades, la vida et posa per davant petites joies que, per bén amagades, corren el perill de quedar ocultes per sempre...
...per sort, el destí de les persones, juganer com és, finalment ens porta al lloc i moment adequat per treure el nostre talent...

Kisses!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a...

Posa un gos a la teva vida, que les pors paguen els riures!

Les anècdotes de les pors més sentides omplen avui les pantalles. És el dia de desfogar-se posant llum als temors més profunds que tenen un final inesperat. Una reunió de traspàs d'informació laboral que acaba sent un punt de trobada necessari. La Júlia, dins la seva aparença de ferma seguretat, serietat, independència i autoestima, de cop desconnecta lleugerament d'una llarga i afable explicació (irònicament parlant) i una ombra altera la seva mirada. Crec que estic a punt de ser testimoni auricular d'un assassinat,  xiuxiueja, les parets de paper de fumar em transmeten la impaciència de dos familiars que semblen enemics jurats. Al principi pensava que potser els havien entrat a robar, però amb els dies de viure aquí, he vist que no, que ells són els lladres de la tranquil·litat i el bon viure del veïnat, escampant als quatre vents les seves penes i matant-se a través dels ganivets afilats d'un llenguatge ben bé vulgar, per dir-ho d'alguna manera. La Gabriela entra...

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat...