Aquest any estava decidida, havia fet el pas més important. Tants anys han calgut per arribar a decidir-me, tantes excuses en va.
I tot per què? Un cop arribat el moment de la veritat, la sort no m'acompanya i el meu número del sorteig no és el premiat.
Finalment li havia donat prioritat (la cosa ja començava a ser una mica urgent per a la meva pròpia credibilitat), laboralment favorable, les ganes no en faltaven i el temps... De temps mai no n'hi ha però si no el busquem sota les pedres no anirem mai enlloc.
Però el destí és capriciós i els números de la rifa no han estat pas els meus: ni a Sants, ni a Drassanes ni a Granollers. M'hauré d'esperar a les llistes d'espera o a les vacants de reserva, potser aquí aquella "flor al cul" que teníem quan vivíem a Barcelona torni...
I si ni amb aquestes es compleixen les bones intencions i els bons propòsits d'any nou (o de curs nou, que a vegades ve a ser el mateix), i a pesar d'haver-me decidit, les Escoles Oficials de Catalunya no em volen en les seves classes d'anglès, haurem de recòrrer a algun altre mètode, no creieu?
Sigui com sigui, no em penso rendir, ara no, que ja m'havia decidit!
(pd: i que consti que no en tinc ni idea de què vol dir la Mafalda amb la seva frase sentencial!)
Comentaris
Fantàstica Mafalda, com sempre...