La tinc al meu costat, cridant-me, acaparant la meva atenció amb les seves urpes sobre les meves cuixes. Em mira, amb aquells ulls grans i brillants, parla, però no l’entenc. L’abraço però em segueix mirant amb uns ulls suplicants, quieta, opaca, no em deixa veure quins són els seus desitjos.
Segueix cridant, ara com un lleu gemec que s’ofega, em segueix clavant la seva mirada esfereïdora, sentint-se incompresa.
Parla’m.
El silenci seguit d’un nou crit que ella mateixa ofega. S’alça i mira per la finestra. Potser vol veure el temps passar, potser vol sentir-se lliure novament.
Ha descobert un món que mai abans hagués imaginat: la seva vida fou una cel·la compartint els segons amb d’altres que com ella no tenien llar, fins que la inocència d’un nen la portà a universos més llunyans. Han passat tres anys des d’aquell dia, tres anys que són tota una vida de moments tacats de felicitat.
Fa poc s’amagava espantada a cada soroll, ara en canvi surt, es deixa amanyagar pel vent, persegueix altres éssers que encara no havia conegut, corre i no es deixa atrapar per la fugacitat del temps.
El seu silenci em trasvalsa, la miro, un altre cop em crida, amb aquells ulls grans i brillants. Què vols? Torna a mirar la llunyania, a través dels vidres que fan d’aquesta cambra un cautiveri. Que potser em parles?
M’aixeco, em segueixes, m’acosto a la porta, t’esperes quieta darrera meu, faig girar la clau al pany i obro, tot seguit la teva ombra desapareix fugaçment. Avui, la teva curiositat se satisfarà vagant pels jardins de tot el veïnat.
Una ombra negra s'alça contra la finestra. Em tornes a mirar suplicant...
Entra.
Segueix cridant, ara com un lleu gemec que s’ofega, em segueix clavant la seva mirada esfereïdora, sentint-se incompresa.
Parla’m.
El silenci seguit d’un nou crit que ella mateixa ofega. S’alça i mira per la finestra. Potser vol veure el temps passar, potser vol sentir-se lliure novament.
Ha descobert un món que mai abans hagués imaginat: la seva vida fou una cel·la compartint els segons amb d’altres que com ella no tenien llar, fins que la inocència d’un nen la portà a universos més llunyans. Han passat tres anys des d’aquell dia, tres anys que són tota una vida de moments tacats de felicitat.
Fa poc s’amagava espantada a cada soroll, ara en canvi surt, es deixa amanyagar pel vent, persegueix altres éssers que encara no havia conegut, corre i no es deixa atrapar per la fugacitat del temps.
El seu silenci em trasvalsa, la miro, un altre cop em crida, amb aquells ulls grans i brillants. Què vols? Torna a mirar la llunyania, a través dels vidres que fan d’aquesta cambra un cautiveri. Que potser em parles?
M’aixeco, em segueixes, m’acosto a la porta, t’esperes quieta darrera meu, faig girar la clau al pany i obro, tot seguit la teva ombra desapareix fugaçment. Avui, la teva curiositat se satisfarà vagant pels jardins de tot el veïnat.
Una ombra negra s'alça contra la finestra. Em tornes a mirar suplicant...
Entra.
Comentaris
Gràcies per escriure al meu bloc! He mirat el teu i és preciós. Escrius de meravella, de debò. Segueix fent-ho així de bé! Et vaig llegint i no deixis mai de somiar! ;D
UNa abraçada
doncs ja em veus, ja sóc aquí. Ara seré jo "l'altra Carme"... aqui, a casa teva.
M'agrada molt com escrius. Somiadora... com jo, però crec que de somni en somni anem construint algunes realitats que volem. Al menys les més properes. Les col·lectives ja són més complicades de construir, però així i tot res no ens priva de somiar-hi.
Fins aviat.
Carme
Quines casualitats no, submarí terrestre? La tenia al costat en aquells moments, amb la seva mirada, cridant-me... I no ho he pogut evitar. Però escriu escriu!
Jesús, ho faré, sense cap mena de dubte! Gràcies pels ànims, que semblava que havia perdut i que aquests dies he anat recuperant!
I a l'altra Carme, certament, ho has dit tu mateixa: "de somni en somni anem construint realitats"!
I Caterina, espero que existeixin sempre veus que ens inspirin!