entre somnis i realitats

Avui... Avui és... Avui és el teu dia! Ja has arribat a les dues xifres i es pot dir que fa més temps que ens coneixem que que no... En Joel fa deu anys! És un dia especial, dels que et faran somiar (o això esperem els que som més grans) i dels que potser algun dia recordaràs amb un somriure i un toc de nostalgia. FELICITATS!!!! Ja podràs jugar a més jocs que fins ara eren de "grans"... Però això no és l'important. L'important és que sempre segueixis somiant i que mai perdis aquesta imaginació i inocència amb què ens regales una rialla o amb què ens fas aquelles preguntes que no sabem com respondre. FELICITATS petit pirata i aprenent de mag! Que passis un dia genial i que demà a l'escola feu una bona celebració entre amics i amigues, que avui ja l'hem feta amb la família! Avui és el teu dia!

Estem sopant pa amb tomata i embutit. És un pa d'aquells d'abans, fet amb farina, llevadura, sal i alguna cosa més (suposo), però sobretot fet amb el temps just i necessari perquè quedi tou i esponjós, però no massa flonjo. És un d'aquells pans que ja no es troben a les fleques industrialitzades d'avui en dia, és un d'aquells pans que arriben a casa sortits del forn, una prova més per constatar la qualitat de la farina que es produeix. Estem sopant els dos sols, uns ulls d'infant que devoren el pa i jo: - Demà passat està ben dit? - Sí, demà passat és correcte, i serà el diumenge, el teu aniversari . Per què? - Em sona "raro". Perquè... "passat" és una cosa que ja ha passat, no? Que ja no hi és, no? (no puc evitar somriure) - Si, és cert. - I doncs, per què es diu demà passat? Es "raro"... A vegades em quedo sense respostes, puc intentar improvitzar i explicar-li alguna cosa similar a que un cop el dia de demà ja hagi passat, serà d

Aquesta nit he sentit fred. I no és una d’aquella fred que se’t cala al moll dels ossos i et glaça l’ànima, més aviat és una fredor que s’enfila des dels peus abraçant-te i embolcallant-te en un lleuger insomni. És la mateixa fred que vaig sentir al baixar de la muntanya, quan el sol es ponia i s’estava fent fos. És la mateixa que quan m’estic al jardí, a l’ombra, estenent la roba neta. És la mateixa que defuig el sol, a les hores del migdia, perquè no poden conviure els dos plegats. Són les primeres freds de la tardor i de l’hivern que s’acosta. Hauré de posar el nòrdic o aquesta nit tornarà a ser freda i els somnis es glaçaran. Aquesta nit, ja no he passat fred.

El Submarí Terrestre , com diu ell mateix, és un lloc per a la profunditat superficial . Sento com si les paraules sobressin, o com si no arribessin a ser tant màgiques com per retenir l'esperit dels seus relats en un petit i humil comentari. No només són paraules, són imatges, cops de vent, entonacions, temps passats, tot això amb forma de lletres rere lletres. Un somiador que ja no puc evitar anar llegint i esperar, amb entusiasme, les novetats que ens brindarà!

Em preparo. Vaig a buscar un got de llet ben fresc, que em tregui la set (si és que això és possible avui). Canvio de música, va de bandes sonores, i ara li toca a Amelie, i quins records que em porta, d’un pis d’aquells de 28 metres quadrats, dues amigues i un gos, un senyor gos, records d’escarabats, forns de gas que es converteixen en calefaccions, quatre pisos d’escales plenes de veïns de no me quite usted la decoración de Navidad de la puerta, que todos sabemos quién es i cotxes amb cartellets de barri de l’estil soy del barrio, no me robeis el coche , i els teulats, els teulats!, la lluna i les antenes eren el millor. No sé si en guardo una fotografia, ja la buscaré a aquell baül metàl·lic que vam arreplegar de les escombraries i vam portar al nostre pis (per dir-ne d’alguna manera d’aquelles quatre parets). Però jo no volia parlar de temps passats, o com a mínim no de temps tant llunyans. Avui estic contenta, el dia ha passat, el moment passa, i jo segueixo aquí, contenta del d

Encara que no he fet el test aquell que en David i l' Àlex comenten als seus blocs, però, tot i que el faré, ja ho veig clar, sóc una addicta, no ho puc evitar. M'aixeco i el primer que faig és encendre l'ordinador, llegeixo els escrits que heu anat fent a la tarda o al vespre, obro el meu, llegeixo els comentaris que m'heu anat deixant, somric. Miro les fotografies noves que teniu, somio amb els seus colors i amb les seves paraules. Escric, esborro, torno a escriure, publico, m'aixeco, vaig al lavabo i torno. Ara és el torn dels miratges, obro el flickr penjo unes altres fotografies d'Istambul, encara n'hi ha un bon munt per endreçar, miro els comentaris que em deixeu. Ordeno els àlbums. M'aixeco, agafo un got de llet ben fred amb una mica de Nesquik, em fa mal el cul d'estar asseguda, però ara he pensat en escriure o en llegir o en buscar aquella cançò. Miro els mails i torno a somriure, d'alguns de vosaltres en tinc alguna notícia, que em dó

Al meu pare, una cançó que cantàvem camí a la platja o de tornada a casa al Ford Fiesta blanc, amb la meva mare. Eren dos quarts de quatre de la tarda, d’una tarda de divendres de finals de juliol. La felicitat em desbordava, feia bon dia, el sol brillava amb tota la força de l’estiu, i jo m’acomiadava dels meus companys de feina, m’esperaven unes dolces vacances en un país exòtic i completament desconegut. Els deia adéu, fins la tornada, amb el millor dels meus somriures, ansiosa per arribar a casa i començar a deixar la roba neta i preparada, buscar les bosses que omplirien el nostre equipatge. Havíem de fer tantes coses aquell cap de setmana, preparar el viatge, el nen, els meus pares, preparar les parets pel paleta… Semblava que el temps aniria en contra nostre perquè sempre ho deixàvem tot (sobretot jo) per l’últim moment, i el dilluns agafaríem un avió... Eren dos quarts de quatre de la tarda quan vaig apagar l’ordinador i unes quantes vam agafar l’ascensor per deixar aquell edif

El veí de dalt, blocaire de terres de Barcelona, ens ofereix una proposta d'aquestes que ens engresquen a compartir paraules i crear històries inoblidables per la seva varietat i originalitat. Us animo a visitar-ho i a formar-hi part: http://historiesveinals.blogspot.com/2007/09/les-normes-per-participar-histries.html Ell és qui millor us ho pot explicar!

Les vaig conèixer per casualitat, però les seves paraules em cautivaren i com una mena de droga de la qual no et pots desenganxar, segueixo els seus comentaris i reflexions. També els hauria de donar les gràcies a elles dues, perquè encara que no ho saben, va ser el seu bloc el catal·litzador d'aquest que avui llegiu. Entre les seves paraules vaig descobrir-me a mi mateixa i vaig fer del meu somni una realitat! http://putasvsprincesas.blogspot.com/ (feia dies que no us veia i avui finalment ens deixeu gaudir amb les vostres paraules!)

Acabes d’aparèixer davant meu… Et veig rere els vidres d’aquesta presó que és tot el meu món, la meva realitat dels últims dies, on visc amagada del sol que crema la vida exterior. Com és que no estàs mort? Passeges tranquil per terres inhòspites, salvatges, on la vida sembla que s’ha fos per la força d’estrelles que ens la roben. Vaig decidir quedar-me aquí dins, entre les parets que m’ofeguen però em mantenen lúcida, o potser la teva visió són les primeres senyals d’aquella bogeria de qui tothom em parlava? Miro el món rere aquestes finestres, escolto el vent colar-se dins d’aquesta presó, la seva remor ja no m’acaricia, ja no em busca, m’ha donat per morta. Però i tu? Què hi fas aquí fora? Acabes d’aparèixer davant meu amb gales negres i blanques, com si t’esperessin a algun lloc important. Per què no fuges? L’estiu s’acaba però el sol encara està enfadat i ens emmetzina, no et deixis enganyar pels núvols que avui tapen l’univers… Marxa, encara hi ets a temps! Ja no et veig, potser

Avui ho tornaré a provar, serà un nou intent i potser el dia gris farà que la sort m’acompanyi. Fa poc he comentat en un bloc que la sort ens la forgem, com diu una frase feta en alemany: Jeder ist seines Glückes Schmied , que vindria dir una cosa similar a “cadascú és el ferrer de la seva sort”. I amb la veritat a la mà, jo aquesta sort no sé si l’he forjada massa. Són d’aquells projectes que sempre es deixen per més endavant, sempre apareixia alguna cosa més important a fer. I què en pensaria la gent si digués que de ganes en tenia un munt? Si estigués a l’altra banda, llegint objectivament les meves paraules, diria que si una cosa es vol es pot fer, i que si hi manca el temps el busques, sota les pedres, a cada racó de casa, un xic d’aquí i un altre d’allà i així fins que minut a minut l’has trobat. Serà que no ho desitjaves tant? Serà que no seria una prioritat? I ara vols que sigui una prioritat pel destí concedir-te els desitjos que tant de temps has deixat a l’aparcament dels

Escena III La dona s’aixecà a trenc d’alba , quan la pluja queia a bots i a barrals , i les tasques del dia a dia rutinari inundaren aquell nou matí. Ho feia tot a ulls clucs : encenia la cafetera, preparava la roba i l’esmorzar dels més petits, la carmanyola dels més grans,… Però aquell matí el temps ja no estava al seu abast , els minuts desaparegueren sorprenentment, anaren a raure a un univers paral·lel, on ella anava i venia a regna solta per tots els seus somnis, sense haver de preocupar-se per la rutina. Ara com ara i a dreta llei , aquella dona s’havia guanya el dret a fer les coses a la babalà , sense haver d’ anar a pams per totes aquelles tasques de les quals havia volgut fugir feia tant de temps. No havia de tenir més por, ja no s’agafaria els dits mai més, ningú l’amenaçaria a enviar-la a la quinta forca , lluny de tot món conegut. Decidí quedar-se en aquell univers. no saber ni la "a": no saber ni els rudiments d'una cosa - a trenc d’alba: en clarejar e

Sabeu? Una de les coses que he après en els "quatre dies" que porto de blocaire és que et dins la catosfera hi ha grans tresors amagats. De sobte llegeixes una història que et transporta a temps passats, les persones la comenten i coneixes més universos encara, i coneixes somnis i realitats d'altres dones blocaires que et fan navegar entre aigües profundes, coneixen móns similars i diferents als d'una servidora. Fa poc preguntava per la valentia d'un infant per començar a parlar amb un rostre desconegut que es gronxava ple d'il·lusió, i a través de pàgines i pàgines he tornat a ser valenta (ni que sigui dins l'anonimat que internet ens brinda) i he conegut un parell de tresors que m'agradaria compratir amb vosaltres: Col·lecció de moments Ella és l'altra Carme , i sense cap mena de dubte els seus contes, poesies, comentaris, les seves paraules us faran conèixer les realitats que va construint dia a dia: http://cat.bloctum.com/carmerosanas No em dig

La tristesa de poeta l’havia dominat la nit anterior. En sentia la ressaca quan un sol esmorteït la despertà un matí més, els ulls encara vidriosos per les llàgrimes vessades, el caminar feixuc mentre recorria les estances d’una casa que, de tant gran que se li feia, l’ofegava. Potser si sortia de casa seria millor o diferent, sí, si aconseguís que fos diferent ja seria tot un mèrit. Embolcallada amb la roba de muntanya, agafà una mica de música per si se sentia massa sola i la càmera, per copsar l’ànima de les fades que potser la farien somriure aquell matí. Els núvols de la seva pròpia tristesa formaven el seu cel, el sol, tímid, no escalfava els seus passos i ella s’abrigava sota l’esguard d’una camiseta vella i desgastada. Primer una cama i ara l’altre, a poc a poc i vigilant que la ferida no se li obrís. Fixant-se en el seu propi rastre, per si alguna ombra del passat desitjava menjar-se-li els somnis. Començà a fer camí pels carrers del veïnat i de seguida es topà amb els primers

Escena I En una botiga d’aquelles de gran ciutat, plena de modernitat i noves tèniques, a l’última moda dels grans dissenyadors, una parella, d’aquelles de tota la vida però això sí, amb un cert poder adquisitiu que no tothom gaudeix, decideix comprar-hi uns mobles per redecorar un dels espais de casa seva. En el moment de pagar: - Voldran pagar “a plaços”, o …? - Els diners - l’interromp el senyor -, a casa nostra, hi són a doll . Serà millor a la bestreta , gràcies. Davant la mirada indecisa del venedor, la senyora s’explica i li ve a dir que prefreixen pagar-ho tot anticipadament, ja que problemes de diners no en tenen pas, els tenen abundosament. Escena II A tot estirar deuen ser quarts de tres de la matinada, l’alcohol inunda l’ambient entre les copes que s’omplen en un bar de nit: - Jaume, ja sé que aquesta nit vas de bòlit , però fes-me un favor i estigues a l’aguait . Sembla que aquest parell del final de la barra van a mal borràs i això pot acabar com el rosari de l’aurora !

Ja en fa uns quants de mesos, i d’anys podria arribar a dir, que va caure a les meves mans un llibre per ajudar-me a preparar un examen de nivell de català. Entre les pàgines, ja oblidades, d’aquella mena de manual carregat d’exercicis de morfologia, sintaxis, ortografia i un llarg etcètera que arribaria a avorrir els lectors, entre aquelles pàgines vaig trobar-hi un tresor… S’ha de dir que algunes relíquies ja les havia conegudes al llarg de la meva curta vida, però d’altres copsaren la meva atenció per ser oblidades novament al cap d’uns mesos o per quedar-se per sempre més amb mi, de manera que sempre que puc o recordo les mostro al meu petit món, jo sóc d’una de les que creu que els tresors s’han de compartir, i sobretot quan aquests tresors són paraules, frases i locucions de la nostra llengua. Fa uns dies el meu company em digué: „ escolta Carme, que coneixes una frase en català equivalent a … ”, la meva memòria a vegades em falla i ja no recordo quina era la frase en castellà, p

Un blocaire que fa uns mesos també va sortir del forn, amb aquella olor de pa acabada de fer. Ple de somnis, realitats, miratges i melodies on perdre's i seguir navegant per aquests mars desconeguts que ens aporten una brisa fresca! Fàbules, cançons, imatges i reflexions: us recomano perdre's entre les seves paraules, val la pena! http://yourlatest.blogspot.com/

I si bé hi ha gent que fa de la seva cuina un art, jo prefereixo que l’art resideixi en els moments que gaudim entorn l’abans i el després d’un bon àpat entre família o amics. Parlant d’amics, aquest cap de setmana casa nostra es converteix en una casa rural on uns exiliats de terres de Salamanca passaran un parell de dies gaudint de la natura, la pluja (plou), les bones estones entre amics i aquells menjars que assaborim entre les rialles i els somnis compartits. Ahir vaig agafar el gall, que ja estava mig preparat esperant-me a la nevera, i la meva feina es reduí en convertir tot un senyor pollastre, ben net i despullat, en trossets petits, per posar-los a la cassola. És clar, que vinc de família carnissera, els meus pares i els meus avis, les tietes que encara s’hi dediquen, i encara que una servidora no arribés als deu anys quan els més grans van veure que el negoci no els rutllava, el meu somiador preferit s’entesta en comprar-me els pollastres sencers (potser perquè no n’hi havi

De fet, fou ell qui em mostrà els camins a recòrrer entre la catosfera, fou ell qui m'animà a ser una somiadora i qui m'ajudà a fer d'aquest somni una dolça realitat. Ell també somia i les seves paraules són espases que critiquen les realitats que ens envolten: http://lescaboriesdenmontilla.blogspot.com/ Gràcies! pd: de fet aquesta idea és una realitat que li he manllevat, i espero que m'ho perdoni, però no crec que ja pugui evitar presentar altres somiadors!

Quan era petita jugava, coneixia i descobria cada dia nous móns i nova gent. Quina era aquella recepta màgica que em permetia anar al parc de Sant Pau de Girona i tornar a casa amb un grapat d’amics a la butxaca? Quina era aquella valentia per començar a parlar amb un rostre que es gronxava il•lusionat? Algú recorda les paraules secretes per retornar als moments en que l’avorriment era un estat per jugar i passar-s’ho bé? Recordo amb un somriure una veïna un xic més gran que jo, la Tània. Des del balconet de l’habitació dels meus pares, que donava a la carretera Barcelona, podia veure el balcó del seu menjador, a la cantonada d’aquesta carretera amb Caldes de Montbuí. Aleshores no teníem telèfons mòbils, i el telèfon de casa era un d’aquells que no tenien números i no podíem trucar a ningú (encara em sorpren que tinguéssim telèfon, amb sis a la família per mantenir!). Però com anava dient, aleshores no teníem telèfons mòbils i només podíem parlar quan ens vèiem, ni que fos de lluny, de

La tinc al meu costat, cridant-me, acaparant la meva atenció amb les seves urpes sobre les meves cuixes. Em mira, amb aquells ulls grans i brillants, parla, però no l’entenc. L’abraço però em segueix mirant amb uns ulls suplicants, quieta, opaca, no em deixa veure quins són els seus desitjos. Segueix cridant, ara com un lleu gemec que s’ofega, em segueix clavant la seva mirada esfereïdora, sentint-se incompresa. Parla’m. El silenci seguit d’un nou crit que ella mateixa ofega. S’alça i mira per la finestra. Potser vol veure el temps passar, potser vol sentir-se lliure novament. Ha descobert un món que mai abans hagués imaginat: la seva vida fou una cel·la compartint els segons amb d’altres que com ella no tenien llar, fins que la inocència d’un nen la portà a universos més llunyans. Han passat tres anys des d’aquell dia, tres anys que són tota una vida de moments tacats de felicitat. Fa poc s’amagava espantada a cada soroll, ara en canvi surt, es deixa amanyagar pel vent, persegueix alt

Va entrar. La porta era de metall semiforjat, amb algun vitrall que motivava la imaginació dels més petits. Estava oberta, la sostenia així una dona carregada de bosses de menjar, una dona gran, de cabells ja blancs, que esperava que tothom acabés d’entrar per poder sortir ella, encaminar-se cap al que anomenava la seva llar i poder fer el dinar, lleuger i sense sal, seguint la dieta que el doctor de bata blanca li obligava a seguir. Va entrar. I es va sentir embriagada pels diferents olors: la dolçor de la fruita, que ja començava a madurar en els estants de les parades; aquell aroma a pa acabat de fer, a uns deu metres més enllà una dependenta obria el forn, i mentres el vapor dels centenars de graus li entelava les olleres treia, amb dos guants i una pala, una safata plena de barres de quart. Una olor de bacallà, de peix i marisc fresc, com si acabessin d'abandonar l'aigua de mar que els donava la vida, les peixeteries s’obrien pas a la seva esquerra, i la gent hi feia cua p

Voldria dir-te tantes coses que les paraules ballen al meu entorn incapaces de condensar-se per formar alguna frase amb sentit. Voldria dir-te que t'estimo i t'enyoro, voldria dir-te que la teva veu m'arriba tot i el silenci que ara t'envolcalla. Voldria dir-te tantes coses que els ulls se m'omplen de llàgrimes al recordar que només et veuré somriure quan t'evoqui en els meus records. Les paraules fugen de mi, les rialles s'amaguen en la foscor que s'alça, la tristesa truca aquesta nit a la porta de casa. La nena que encara hi ha dins meu mira la lluna i les estrelles i et veu amb la Nais, en Pat, la Tussa... Et veu jugar amb els teus nens, menjar-te un bon plat de vianda, escoltar La Trinca i fer trampes al set i mig a Empúries. Aquella nena aconsegueix dibuixar un tímid somriure, entre llàgrima i llàgrima, perquè sap que, siguis on siguis, estaràs millor que aquí, empresonat dins un cos que ja no et responia, mancat d'esperances. Voldria dir-te tan

“Flors...” “Qui no ha sentit mai, d’un nen o nena, el desig d’un món sense guerres...” Nos hablan de paz con un fusil en la mano. “violència per la pau” quina pau? la seva. ... la que els proporcionarà un llit còmode i aïllat del que passi al carrer, mentres uns companys o companyes seves hi restaran controlant aquesta idea de pau que estan venent. Yo quería darle una flor, Ja no crec en els contes de fades, i tinc por. En aquest món només veig guerres i guerres sense sentit, un poble exterminat, persones mortes al peu de la carretera, víctimes d’uns interessos que desconeixen i que no els pertanyen. Mai no he entès l’afany polític de lluitar per un tros de terra, de matar per petroli, o d’assassinar per uns ideals basats en la injustícia, en l’avarícia, en un sistema classista i repressiu. y él me ofreció los golpes de sus armas. El fill d’aquell nen que abans desitjava la pau, una pau innocent i pura, ara juga amb soldadets de plom, juga a fer la guerra, i amb poca sort d’aquí uns

Aquest any estava decidida, havia fet el pas més important. Tants anys han calgut per arribar a decidir-me, tantes excuses en va. I tot per què? Un cop arribat el moment de la veritat, la sort no m'acompanya i el meu número del sorteig no és el premiat. Finalment li havia donat prioritat (la cosa ja començava a ser una mica urgent per a la meva pròpia credibilitat), laboralment favorable, les ganes no en faltaven i el temps... De temps mai no n'hi ha però si no el busquem sota les pedres no anirem mai enlloc. Però el destí és capriciós i els números de la rifa no han estat pas els meus: ni a Sants, ni a Drassanes ni a Granollers. M'hauré d'esperar a les llistes d'espera o a les vacants de reserva, potser aquí aquella "flor al cul" que teníem quan vivíem a Barcelona torni... I si ni amb aquestes es compleixen les bones intencions i els bons propòsits d'any nou (o de curs nou, que a vegades ve a ser el mateix), i a pesar d'haver-me decidit, les Esco

Penso, recordo, imagino. Somiava tants futurs! Volia ser cambrera i em vaig passar temporades d'estiu darrera una barra en un bar de platja. Volia ser ballarina - de les modernes com la Malka -, investigadora criminalista, doctora o infermera; vaig deixar que aquests somnis els complissin d'altres per gaudir de les emocions a casa estant, davant d'escenes que sempre em treuen un somriure (Anatomía de Grey, Honey, ...). Volia ser veterinària i avui, quan vaig a una clínica i tinc un animal al davant, no sóc jo la de la bata verda. Jo sóc la que es mira la Tana, gata negra, amb empatia i amor... Volia ser professora i avui preparo les classes del grup de primer d'alemany que faré els divendres a la tarda. Volia ser dependenta i no sóc capaç de contar a quants clients he atès. Volia ser bibliotecària i creava la meva pròpia biblioteca amb tots els llibres que el meu pare deia que devorava. Alguns dels futurs que somiava van ser dolces i amargues realitats, d'altres han

"Guten Morgen, du Schöne! Für einen Blich von dir sind tausend Dinar wenig. Für deine Brust werde ich zehn Jahre zu Fuß gehen. Für deine Lippen werde ich die Sprache vergessen. Für deine Schnekel gebe ich mich zum Sklaven. Guten Morgen, du Schöne! Steig auf den Apfelschimmel und reite Galopp. Ich warte auf dich im Wald. Mit einem Zelt ungeborener Kinder. Mit Nachtigallen und Hyazinthe. Mit einem Bett aus meinem Leib, mit einem Kissen aus meiner Schulter. Guten Morgen ,du Schöne! Kommst du nicht, ziehe ich dass Messer aus dem Brot, wische die Krumen vom Messer und treffe dich mitten ins Herz." De Guten Morgen, du Schöne , Maxie Wander Una tímida traducció inèdita per entendre per què em va encisar en el seu moment (perdoneu possibles errades i feu-me-les saber!): Bon dia, bonica! Per una mirada teva mil dinars són pocs. Pels teus pits aniria deu anys a peu. Per els teus llavis oblidaria la llengua. Per la teva espiral m’entregaré com esclau. Bon dia, bonica! puja sobre el tord

(mail a Ainara – 24/04/05) literalmente: me duele el culo y los riñones, y no de las birguerías sexuales que cualquier indecente podría estar imaginando (y no lo digo por que faltan las noches de pasión), más bien es un dolor causado por esa locura primaveral, la sensación que hay que hacer más deporte y todo lo que de ella deriva. Pero otra vez estoy empezando por el final. El inicio de esta historieta es más bien común: planear las vacaciones. Con la fabulosa ayuda de mi hermano menor pero mayor que yo, a quien, sin duda alguna, la semana de San Juan voy a maldecir cuando estemos en O Cebreiro y sienta morir por los puertos de montaña... como iba diciendo, con la ayuda de este, por el momento, mi hermano, se nos pasó por la cabeza recorrer un trozo humilde del Camino de Santiago en bicicleta. La primera idea (o al menos la mía) era recorrer la meseta, los llanos de Castilla y León, ya que una no ha tenido nunca (por lo menos hasta el momento) alma de ciclista y puesto que solo dispo

Rellegeixo paraules de temps perduts. Cada una d'elles se'm torna a fer present, com una amarga realitat que recordo amb un somriure tímid i indecís. Miro les seves ombres i penso en tot el que ha canviat, en com he canviat jo mateixa. Si m'hi fixo, puc veure els detalls dels diferents escenaris que han omplert 26 anys de la meva vida, entre la boira s'obren camí els somnis i les utopies de lluites impossibles, arriben els crits de rebel·lió així com els somriures per haver aconseguit una estrella en una nit fosca. Si m'hi fixo puc veure ballar davant meu totes aquelles cares que foren protagonistes o figurants dels meus dies. Si m'hi fixo puc veure una nena que ja ha crescut i que avui camina passejant pels rius de vida del seu present, cap a un futur que creu veure entre els núvols de pluja que desapareixen aquesta nit. Imaginant projectes, somiant en els dies que encara han d'arribar.

Quan estava exiliada de Girona havia estat "des de la ciutat dels fums", però el temps va portar noves il·lusions i projectes (des d'una ciutat de comarques estant), i finalment els somnis han esdevingut una dolça realitat. Sempre m'ha encisat el món de les paraules i els miratges: escrits, fotografies, cançons... Però mai fins ara havia decidit que no s'omplissin de pols dins d'un calaix tancat en pany i clau (o en l'oblit d'un disc dur que s'ha fet petit), fins ara, que veuran la llum que les vostres mirades els vulguin dedicar. Entre somnis i realitats hi ha paraules, imatges, reflexions, melodies, utopies, il·lusions... Hi ha tot un món que se’ns alça, fent que el dia a dia no caigui en la rutina de l’oblit.