Passa al contingut principal

Entre la grisor dels marrons

Avui sento fred. Sento el gris que avança lentament per la meva sang, que se'm devora a poc a poc. Incapaç de veure el sol, de sentir l'escalfor artificial de la calefacció encesa, reviso imatges antigues.

I podria dir que em sento així. Entre la grisor, l'aigua enfangada de les pluges del mes i de la contaminació evocada de la societat actual, entre els rascacels que senyalen ben amunt, i un blau que s'intueix de rerefons, molt molt al fons...

La primera imatge de Bangkok

Labels:

Comentaris

Unknown ha dit…
Carme,
Et sents oposada al temps que ha fet a l'Empordà, un dia clar, lluminós que convidava a sortir i gaudir amb il·lusió la natura. Et desitjo que demà i la setmana que començarem sigui plena de moments de sol i il·lusions.
16 de novembre del 2008, a les 21:20
Unknown ha dit…
Els éssers de llum com tu (ja saps que ho penso) també poden tenir dies grisos. Però serveixen per escollir la llum i per adonar-se que aquesta, sempre, sempre, predomina per sobre de la foscor. Els oposats són necessaris per apreciar allò que tenim. Per sort, els estats són passatgers, com els dies de sol i pluja. MUAKS!!!
16 de novembre del 2008, a les 22:23
Super Coco ha dit…
No se si ets de llum o de foscor, pero un dia amb tu ens ilumina a tots. Dues cosetes mes, es ben conegut que els oposats s'atreuen i la segona, records al teu marit.
17 de novembre del 2008, a les 18:41
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a...
3 comentaris
Read more »

Posa un gos a la teva vida, que les pors paguen els riures!

Les anècdotes de les pors més sentides omplen avui les pantalles. És el dia de desfogar-se posant llum als temors més profunds que tenen un final inesperat. Una reunió de traspàs d'informació laboral que acaba sent un punt de trobada necessari. La Júlia, dins la seva aparença de ferma seguretat, serietat, independència i autoestima, de cop desconnecta lleugerament d'una llarga i afable explicació (irònicament parlant) i una ombra altera la seva mirada. Crec que estic a punt de ser testimoni auricular d'un assassinat,  xiuxiueja, les parets de paper de fumar em transmeten la impaciència de dos familiars que semblen enemics jurats. Al principi pensava que potser els havien entrat a robar, però amb els dies de viure aquí, he vist que no, que ells són els lladres de la tranquil·litat i el bon viure del veïnat, escampant als quatre vents les seves penes i matant-se a través dels ganivets afilats d'un llenguatge ben bé vulgar, per dir-ho d'alguna manera. La Gabriela entra...
Publica un comentari a l'entrada
Read more »

La sirena i el trapezista

L'illa de gel i foc, en diuen alguns, l'illa de lava, neu i fred glaciar. Desèrtica tret de les comptades ciutats on els humans s'aventuren a habitar, tot i la perillositat amenaçadora de plaques tectòniques que periòdicament fan remoure els pilars dels seus somnis. Excursionistes i esportistes amants dels racons inhòspits cerquen en les rutes per aquells indrets de dies curts i nits eternes, o nits curtes i dies eterns, un espai on trobar la màgia vital que encendrà l'espurna de les seves vides. Recorren carreteres buides que serpentegen pels espais desèrtics i glaçats, on un circ ambulant ha trobat una llar pel seu espectacle més tendrament macabre... Els pallassos anuncien davant de dos alpinistes italians el seu millor número de l'hivern nocturn: una sirena expulsada del mar que lluny de mutar la seva cua en dues cames que li permetin caminar i enamorar aquells ulls mediterranis, aleteja fortament sota el gel, esperant inútilment trobar una escletxa en la pista ...
Publica un comentari a l'entrada
Read more »