Passa al contingut principal

Hi havia una vegada... Histories de nens

Hi havia una vegada una nena que s'amagava sota el llit.
Hi havia una vegada un nen que va construir murs al seu voltant i era incapas de saltar-los.
Hi havia una vegada una nena que va deixar de plorar i a partir d'aquell moment no hi hagueren mes llagrimes als seus ulls.

Moments que ens marquen, moments que no podem oblidar, escenes que revivim agafats a les potes d'aquell llit, amb les llagrimes als ulls; o intentant construir tunels per sortir dels propis murs, sense adonar-nos-en que de nit tornem a deixar-hi la sorra que n'hem tret. Llagrimes seques, oblidades, perdudes en els moments mes durs que mai hem viscut.

Paraules que desapareixen en el temps, imatges que s'esborren, sensacions amargues que perduren. Mirades fredes que es queden anclades en un instant del temps, fins que arriba el dia en que una pluja i un vent fort les arranca del seu bastio.

Hi havia una vegada tres nens que s'agafaven de la ma i caminaven somrient de nou a la seva infantesa. On podrien seguir jugant fins a tornar a neixer, sense preocupar-se dels crits embriagats, dels pares amagats, del dolor de les perdues.

Hi havia una vegada...

Comentaris

-- ha dit…
i quantes marques de caràcter tenim a causa de moments com aquests?.. me sembla que molts...
Jesús M. Tibau ha dit…
sempre hi ha alguna cosa que ens fa por i ens persegeuix, als adults també
Unknown ha dit…
eeeeeeeei! Aquests nens em sonen...
A una la vull abraçar aviat, quan arribes?
Unknown ha dit…
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Nkh ~ ha dit…
Que bonic que és viure quan tot és nou, i no hi ha aquell "què hagués passat si" que retorna a la nostra memòria, com un rellotge, cada cert temps, per recordar-nos que ja ha passat el temps...

Molt maco el nou disseny del blog! (Ara feia dies que no passava....)
yuna ha dit…
I el millor de tot això és que hi poden haver tants "hi havia una vegada" com una mateixa vulgui...

Ja has arribat, oi? :) doncs aviam si ens coneixem aviat! ;) segur que ha anat genial el viatge, la tornada i tot plegat... un petó, maca!
Martha! ha dit…
ve ha canviat una micona! feia temps que no tombava x aqui..
cert., molt cert el que dius.. i bonic, també molt bonic.
petons

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a...

Posa un gos a la teva vida, que les pors paguen els riures!

Les anècdotes de les pors més sentides omplen avui les pantalles. És el dia de desfogar-se posant llum als temors més profunds que tenen un final inesperat. Una reunió de traspàs d'informació laboral que acaba sent un punt de trobada necessari. La Júlia, dins la seva aparença de ferma seguretat, serietat, independència i autoestima, de cop desconnecta lleugerament d'una llarga i afable explicació (irònicament parlant) i una ombra altera la seva mirada. Crec que estic a punt de ser testimoni auricular d'un assassinat,  xiuxiueja, les parets de paper de fumar em transmeten la impaciència de dos familiars que semblen enemics jurats. Al principi pensava que potser els havien entrat a robar, però amb els dies de viure aquí, he vist que no, que ells són els lladres de la tranquil·litat i el bon viure del veïnat, escampant als quatre vents les seves penes i matant-se a través dels ganivets afilats d'un llenguatge ben bé vulgar, per dir-ho d'alguna manera. La Gabriela entra...

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat...