Era la petita de quatre germans i em desbordava la imaginació. Matar el temps inventant històries, jocs, biblioteques, alumnes i clients d'una cafeteria inexistent eren les meves ocupacions preferides. Els amics de l'escola es quedaven a l'altra banda de les vies; als pares no els agradava gaire que vinguessin a una casa que semblava caure a trossets. Jo no ho entenia, tant m'era que el passadís no s'hagués pintat i els trossos de paper estiguessin mig arrancats; no entenia que no els agradés que la porta de la meva habitació tingués una entrada pels gossos, era ben original, tot i haver estat creada a cops de peu.
No recordo quina edat devia tenir. Potser uns nou o uns deu anys, ja podia creuar sola la carretera Barcelona. Algunes tardes de sol me n'anava directa al carrer Caldes de Montbui, entrava a la fusteria i em mirava aquell senyor que semblava ocupat tallant fustes: "que em puc endur algunes fustes d'aquestes que té al terra?" i ell que em mirava a través d'aquelles ulleres que el protegien i que no es podia resistir a la mirada suplicant. Sortia d'allà amb una bossa carregada de fustes petites, mitjanes, quadrades, punxegudes, algunes més grans, fulloles, de tot una mica. Arribava a casa i deixava tots els estris al taller del mig. Anava a buscar uns claus i un martell i començava a construir una casa de nines. Això serà el sofà, ho separaré d'aquesta manera, en aquest tros hi dormirà la petita i la caseta del gos estarà... a veure a veure...
A casa mai vaig poder tenir una casa de nines. Però no em feia falta, era més divertit construir-la, fer volar la imaginació, picar-se els dits amb el martell i que el resultat fossin quatres fustes mal posades que ni s'aguantaven. Però era la meva caseta, el meu petit palau, on hi vivien les grans princeses, on encara hi viuen els meus somnis. I aquella tarda havia estat la gran arquitecte d'un futur brillant.
No recordo quina edat devia tenir. Potser uns nou o uns deu anys, ja podia creuar sola la carretera Barcelona. Algunes tardes de sol me n'anava directa al carrer Caldes de Montbui, entrava a la fusteria i em mirava aquell senyor que semblava ocupat tallant fustes: "que em puc endur algunes fustes d'aquestes que té al terra?" i ell que em mirava a través d'aquelles ulleres que el protegien i que no es podia resistir a la mirada suplicant. Sortia d'allà amb una bossa carregada de fustes petites, mitjanes, quadrades, punxegudes, algunes més grans, fulloles, de tot una mica. Arribava a casa i deixava tots els estris al taller del mig. Anava a buscar uns claus i un martell i començava a construir una casa de nines. Això serà el sofà, ho separaré d'aquesta manera, en aquest tros hi dormirà la petita i la caseta del gos estarà... a veure a veure...
A casa mai vaig poder tenir una casa de nines. Però no em feia falta, era més divertit construir-la, fer volar la imaginació, picar-se els dits amb el martell i que el resultat fossin quatres fustes mal posades que ni s'aguantaven. Però era la meva caseta, el meu petit palau, on hi vivien les grans princeses, on encara hi viuen els meus somnis. I aquella tarda havia estat la gran arquitecte d'un futur brillant.
Comentaris