entre somnis i realitats

Em sento agraïda, emocionada, sensible, preparada, encoratjada, il·lusionada... En alguns moments, em puc arribar a desbordar de tant sentir. En altres moments, em puc arribar a empetitir fins a tornar a ser aquella nena de vuit anys que lluitava contra titans. En menys, em puc arribar a estressar, perquè el remolí sembla que ha avançat fins arribar a casa, i encara no veig on els vens huracanats han deixat cada cosa. Encara no es fan paleses, però les noves oportunitats comencen a notar-se en l'ambient carregat d'emocions. Les noves il·lusions em fan retrobar vells camins de lectures, d'aprenentatge, de reptes a assolir. Nous cims per escalar, per meravellar-me del camí i impregnar-me de tota la seva riquesa. Em sento agraïda, emocionada, sensible, preparada, encoratjada, il·lusionada... En alguns moments, em sembla que estic sobrevolant un món completament desconegut, però on hi puc arribar a veure un lloc per mi. Les seves escoles són grans i estan plenes de secrets per

Ve de... una primera part amb BMW X5 i el que semblava un desenllaç amb La noia del BMW X5 ... i potser no acabarà ni aquí ni avui. Era una tarda d'octubre. La feina s'acumulava sobre la taula del despatx i li ocupava la ment. A vegades podria semblar difícil desconectar a la sortida, però quan agafava aquella carretera, amb els camps obrint els camins cap als somnis tranquils de què gaudiria a l'arribar a casa, tot el món real de la ciutat es perdia en l'horitzó de trens, botzines, trucades i correus; per deixar pas a la calma dels ocells que emigren, les primeres glaçades i el silenci de la nit.Era una tarda d'octubre. Tornava a casa després d'un dia més de feina, ocupava la ment imaginant històries. I s'imaginà un cotxe davant seu, creà un món paral·lel establint metàfores vitals. I què passaria si et trobessis amb aquella noia? Era una tarda de finals de novembre. Tornava cap a casa després d'un dia de feina, més feina, reunions i més reunions. Havia

Entre converses internacionals que capten tota la seva atenció, veu una ombra que se li apropa i li deixa una caixeta de cartró sobre la seva taula. Sense perdre de vista les dades que li venen dictades des de l'altra banda de la línia, dóna un cop d'ull a aquell regal inesperat. Somriu. Creu saber quina corbata i americana li ha deixat aquell present, que li servirà per a la seva nova organització. Somriu. Creu saber, però el convenciment no és tant gran com per enviar una nota d'agraïment. Finalitza la conversa i desa aquell obsequi dins l'armari, quan arribi el moment ja l'obrirà. A la sortida de l'oficina, sent a la seva pell la carícia dels rajos del sol que encara brilla. De lluny, el veu arribar. Les seves mirades es creuen, li fa un lleu gest amb la mà. Quan arriben l'un a l'altre, ell decideix encetar la conversa. L'has vist? - Si, no sé pas qui me l'ha deixada, però si. - He estat jo mateix. - Gràcies, doncs. - Diguem-ne un petit presen

It's relaxing to go out with my ex-wife because she already knows I'm an idiot. Warren Thomas, American writer. Aquest matí estava al tren, aprofitant d'aquests temps perduts entre viatges a la vida quotidiana. Més que temps perduts, serien com universos paral·lels on decideixo somiar, dormir, llegir, ser jo mateixa o ser una altra persona... I a vegades, els aprofito fent allò que el temps deixa abandonat per qualsevol altre moment millor. Com per exemple: anglès. Aquest matí estava al tren i he decidit avançar aquells exercicis que dissabte hauré de dur fets a classe, quan he descobert una frase que ha despertat la meva curiositat. Quantes històries es podrien amagar darrere aquestes paraules?

Espectadors d'un escenari buit que resten a l'espectativa de veure quins seran els actors del proper acte. Contempladors de la vida que corre davant seu, intentant observar els més ínfims detalls, analitzant tots els objectes i éssers que conformen aquesta obra, perdent-se les petites alegries dels perquès desconeguts. Espectadors sense rostre que abandonen el seu seient, deixant lloc a les noves generacions per poder veure la mateixa funció. Fantasmes sense somriures, mirades sense il·lusions. Contemplar els secrets de la vida els ha dut a la trista desesperació de no haver-la viscut.

La calma de les onades impregnades de l'hivern fred. La calma del silenci, de la solitud. Les veus que criden dins meu necessiten aquesta calma. Una platja freda, abandonada, desèrtica, un mar remogut, carregat d'emocions, però que despren una serenor envejable. El seu silcenci em torna i se m'endu al seu món.

Die Lösung Nach dem Aufstand des 17. Juni Liess der Sekretär des Schriftsellerverbands In der Stalinallee Flugblätter verteilen Auf denen zu lesen war, dass das Volk Das Vertrauen der Regierung verscherzt habe Und es nur durch verdoppelte Arbeit Zurückerobern könne. Wäre es da Nicht doch einfacher, die Regierung Löste das Volk auf und Wählte ein anderes? Bertold Brecht La solució Després de la revolta del 17 de juny el secretari de la Unió d'Escriptors va fer repartir fulls de propaganda a la Stalinallee. Hom hi podia llegir que el poble havia perdut la confiança del govern i que només treballant doble podria reconquerir-la. No seria molt més senzill que el govern dissolgués el poble i n'elegís un de nou? Bertold Brecht

Remolins que es converteixen en vents huracanats i fan de la teva realitat diària un univers completament diferent al teu petit món. Què t'empatolles tu ara? És que ningú em pot entendre? És que només la Malka sap a què em refereixo? Mira, deixa't estar de bestieses. No tornis a començar amb allò dels precipicis, dels buits i d'aprendre a volar. Però és que no ho entens? Em sento superada. Com un ninot de drap que només es capaç de moure's amb la força del vent, com un titella sense amo que faci anar els cabdills que li donen la vida. Ja està. Ja tornes a començar. Deixa't estar de pamplinades! Pamplinades? Què no notes aquesta opressió al pit, que no et deixa pensar amb claredat, que t'ofega constantment pensant en... Si ja sé per on vas, ja. Però saps què? Has deixat de tenir vint-i-sis anys. Tornes a ser aquella nena petita que s'amagava sota el llit. Tornes a ser aquella nena que només trobava la felicitat en móns de fantasia o en l'aprovació d'u

I de sobte érem allà. A la Torre Gàlata, al cor de la Istambul moderna, observant la unió de mars i canals, i la immensitat d'una ciutat que s'alçava davant nostre. Miréssim on miréssim vèiem edificis replets de vides que navegaven entre dos mars: Orient i Occident. Els verds dels arbres es deixaven entreveure a la llunyania, els monuments carregats d'història omplien l'horitzó, els somnis viatjaven a través dels pocs núvols que cobrien el cel. Ens impregnàvem de cada detall, de cada aroma, de cada so, de cada gust, de totes les melodies d'una ciutat encisadora, ja fos la música que sortia de l'habitació d'aquella adolescent com el cant que invitava a l'oració de les mesquites. Detalls i curiositats que s'amagaven rere les ombres del dia, minimieses que ens feien somriure i que ens meravellaven. Sempre m'havien fascinat els teulats. I aquell dia, a la Torre Gàlata, hagués desitjat poder saltar d'un teulat a un altre i perdre'm en les seve

Nua. Sense roba. Privada de la teva intimitat. Ignorada en la teva història. Oblidada en el teu comiat. Mires tristement rostres coneguts que mai més ompliran de vida els teus racons. Enyores els crits dels infants, el remugar d'aquell vell home, les xafardaries que s'explicaven les veïnes del cinquè, l'executiu que arribava tard cada nit, la noia que cantava al seu amor, la família d'immigrants nouvinguda que buscava una nova oportunitat, els udols d'aquell gos que buscava una amant en la Lluna. Mires tristement com s'alcen els estels i il·luminen el poc que queda de tu. Un terra ple de runes on encara es perceben el rastre de les parets, unes rajoles verdes d'un lavabo que volia ser reformat, el gargot d'aquella nena que somiava somnis inimaginables. Qui et recordarà quan no hi siguis?

Com un remolí que corre ràpidament per davant seu i s'endu qualsevol rastre. Com si s'hagués convertit en una estàtua i veiés passar els seus dies sense poder formar-ne part. Com si el món hagués decidit giravoltar i ella restés arraulida a un costat de la cambra, incapaç de seguir el seu ritme i d'avançar a la seva velocitat. Com una mena de vertigen al sentir que t'aboquen a un precipici desconegut, sense saber on agafar-te, sense saber què et trobaràs quan et llencis i intentis aprendre a volar. Com una opressió al pit, entre l'angoixa i la il·lusió del provenir, entre el temor a allò desconegut i el voler superar-se a si mateixa. Com un somni dins d'un malson, en una nit llarga, en dies de córrer i matinades de no voler despertar. Com...

Una de les coses que més li agradava de la tardor era contemplar com queien les fulles. Lentament, amb el va i ve juganer del vent, mogudes pels cicles de la vida, escapant del fred. Una de les coses que més li agradava fer quan era petita, era córrer sobre una catifa de fulles. Córrer i sentir com reien sota el seu peu, al sentir el pessigolleix de les seves passes. Agafar-les amb les mans i llençar-les a l'aire, veient-les caure i somrient quan li acaronaven les galtes envermellides pel fred que s'acostava.

Tic tac Tic tac El temps passa com un engranatge que avança i fa girar les nostres vides. Però un dia va decidir parar-se. I tu et vas amagar rere una ombra, per no sortir-ne mai més. I a ell el vas destinar a un calaix oblidat, perquè s'omplís de pols i ningú el trobés, de manera que ningú et pogués alliberar del segon en que vares decidir convertir-te en silenci. I ara, aquella nena curiosa l'ha trobat. I se'l mira, sense saber com fer girar les seves manetes. Plora, les llàgrimes li enterboleixen la vista. T'hi veu reflexat, sense saber com ni perquè. I no sap si tornar a sentir el tic tac de les seves agulles serà com fer que el teu amagatall esdevingui pols. Tic tac Tic tac Somrient i recordant-te el torna a desar, embolicat dins el mateix mocador que encara recorda el teu tacte, en el mateix calaix. Un dia tornarà i se l'endurà, per guardar-lo al seu calaix i sentir-te més a prop. Psssstttt... no pateixis, no trencarà el teu silenci i resguardarà el teu secret

Avui... Doncs avui una fotografia i poques paraules: Bon dia i bon profit! (a tothom qui hagi pogut parar-se a fer un bon esmorzar, en el meu cas aquests esmorzars es reserven als dissabtes)

Arbres il·luminats per un munt de somnis de petits i grans. Colors que envaeixen les nits fredes de finals d'octubre. Somriures il·lusionats que admiren cada racó, mostrant la inocència més pura. Records infantils que vaig retrobar, vagant entre atraccions d'unes fires que em transportaren a les primeres sortides de nit amb les amigues, quan havíem de tornar a les onze a casa i perquè el pare de la Irene ens venia a recollir. Records d'una nena que va tornar a casa un matí, amb un ós de peluix tant gran com ella i amb la seva primera mini-cadena, de la mà del seu germà gran i de la seva xicota. Moments que transcorren com estrelles fugaces quan es retroba amb la seva mirada en els ulls dels petits a qui ara acompanya. El fred es difumina en els colors i els sorolls que desperten la nit.

El diumenge passat va ser el seu sant. Tu ho sabies i jo també. En certa manera tenia ganes d'estar al teu costat, llevar-nos d'hora, comprar unes flors i anar-lo a veure. Sabia que ho faries, i potser per això no hi vaig pensar més, potser era bo que t'hi retrobessis tu sola, en un dia especial. Quantes vegades l'havia oblidat aquest dia! Quantes vegades l'havia sentit remugar perquè no ens en recordàvem... Per ell era important, oi? I aquest any no he pogut oblidar-ho. L'he felicitat i l'he tingut present, de la manera que a ell li agradava. I t'he sentit parlar-me, amb tota la tristesa condensada en un fil de veu, a l'altra banda del telèfon, explicant-me amb veu serena que l'has anat a veure, que algú li havia deixat flors, segurament per Tot Sants, que li has parlat i li demanaves que sortís, que tornés al teu costat, que tu tornaries a cuidar d'ell, que l'enyoraves. I em deies que no et feia cas, que no volia tornar... I jo, amb la

No soy mujer: soy un neutro. Soy un niño, un paje y una valiente decisión, soy un risueño rayo de sol escarlata... soy una red para todos los peces voraces, soy un brindis a la gloria de todas las mujeres, soy un paso hacia el riesgo y la perdición, soy un salto e la libertad y en el yo... soy el murmullo de la sangre en el oído del hombre soy la fiebre del alma, deseo y negación de la carne soy contraseña entrada al nuevo paraíso. soy una llama, penetrante e intrépida, soy agua, profunda pero audaz hasta la rodilla, soy fuego y agua en libre y sincera unión... Edith Södergran

El despertador aconseguí fer-la reaccionar. Semblava impossible que ja tonrés a ser l'hora de llevar-se. Mirà el seu marit, al seu costat. Feia poques hores que devia haver arribat de la feina, i ni tant sols se n'havia adonat. L'abraçà i desitjà prolongar aquell instant, que durés tota una vida. Sentia, a través de l'intercomunicador, com la petita donava voltes al seu llitet i tossia, a veure si el refredat li marxava ja... Agafà forces de no sap on i es llevà. Encara era de nit i la son la perseguia. La féu fora amb una dutxa ràpida. Es vestí, per sort la nit anterior s'havia deixat preparada la roba i no havia de pensar massa, no eren hores per pensar. S'assecà el seu cabell curt, es posà una mica de maquillatge, el just i suficient perquè no se li notessin les olleres de cansament. I tot just era dimecres. Sense oblidars-se del desodorant i del perfum, sortí del lavabo. Anà a la seva habitació, només li calia una nova abraçada, sentir-lo a prop. Fins al ves

Música... Em transporta a móns interiors, em fa navegar a indrets recòndits que desconeixia. O em condueix cap als llocs que creia desaperaguts, mostrant-me rostres oblidats. O em fa somiar. O em fa perdre'm en cada una de les seves notes o de les seves paraules. No podria viure sense la música. I ara estic contenta, perquè a poc a poc vaig entenent més paraules que fins aquest nou curs havien quedat barrades amb pany i clau, amagades als meus ulls dins de diccionaris de llengües desconegudes. El dissabte va ser un dia com un altre. Però va ser un dia especial. Una cançò que havia escoltat en altres temps, que de tant en quan se sent a la ràdio, una cançò que vaig poder sentir dins meu, a través de la seva música i de les seves paraules... És bonic saber què diu, saber què signifiquen els mots que acompanyen les melodies. Només per aquests moments, el sacrifici d'allargar la setmana fins el dissabte al matí, per fer un curs d'anglès, val la pena! Podríem dir que em vaig sen

Mirava la porta i encara no s'ho podia creure. La noia del BMW X5 havia tret unes claus de la bossa i les havia introduïdes al pany de casa seva! Havia obert la porta i s'havia endinsat cap a l'interior del que era la seva llar. Qui era? Què feia? Per què tenia aquelles claus? Instintivament tancà el cotxe i mirà el clauer: aquell sol platejat que tenia com a companya una lluna que duia la seva parella. Estudià fixament cada una de les claus: la del cotxe, la de la bústia, la de la porta de l'entrada del pati, la de la porta principal de casa i la de la cuina. Hi eren totes. Tornà a mirar la casa i veié com l'ombra d'aquella noia aixecava la persiana de l'estudi i parlava per telèfon. Tornà a mirar les claus i avançà cap a la porta del jardí. Al cap i a la fi, aquella era casa seva. O no? Qui jugava amb la seva vida? De sobte, se sentí com un titella que ballava al so de la música d'algun gegant capriciós. Es parà i mirà els noms que sortien a les bústie

Havia sortit tard de la feina. El seu cap tenia la bona costum de reunir-se amb ella i la seva superior immediata a última hora, únicament per verificar l’estat del projecte que duien a terme. Però ja arribava a casa, el tren arribava puntual i ja només li quedava aquell últim trajecte en cotxe per treure’s les sabates i posar-se còmodament les espardenyes i el pijama. El seu cotxe vell i atrotinat la saludà posant-se en marxa de seguida i agafà la carretera. Un tot terreny d’aquells moderns, que tant li agradaven, se li posà al davant. Semblava com si s’avancés a cada un dels seus gestos: si posava l’intermitent, la conductora de cabell llarg i llis del davant també el posava, al mateix moment. Si havia de girar a l’esquerra el BMW X5 també ho feia. Disminuïa la velocitat davant d’una corba de la mateixa manera que ella. Si no hagués estat pels cotxes diferents, qualsevol s’hagués pensat que es tractava d’una doble visió. En tots els encreuaments, prenia la mateixa direcció que ella,