Dilluns a la tarda va anar a les classes de tai-xí. L'estòmac es rebel·lava i començava a llençar crits de guerra. Decidí anar-se'n a comprar alguna cosa per calmar aquella impacient ànsia que creixia dins seu. A la botiga del poble no hi havia massa alternatives i la consciència no li deixava agafar una pasta, així que convertí aquells avorrits iogurts desnatats de llimona en un pastís imaginat, que refrescava el seu jove cos, foragitant la xafogor durants uns moments.
Uns estiraments, llum tènue, música nova que una companya havia dut. I un altre cop aquella postura, dreta i mig-asseguda a la vegada, "l'arbre" li deia el professor. Els ulls clucs, la respiració profunda, els braços lleugerament alçats, les cuixes en tensió, el pes centrat, l'esquena recta, i els pensaments sobrevolant un present en que el més important era la consciència del propi jo.
I va ser llavors quan el va tornar a veure assegut en aquell llit, quiet i inmòvil. El dolor que ella sentia a les espatlles, de la tensió acumulada durant el dia, la inmovilitat dels seus membres, eren per ell la seva presó. No hi podia viure més en un cos com aquell, necessitava fugir, renéixer, tornar a sentir la llibertat dels moviments tímids, com si fos un nadó que aprèn a caminar. I potser per això, quan ella va tornar a veure el seu cos inert, fred, ja no l'hi va reconèixer, "ja no és ell", recorda que va pensar. I era cert, ja no era ell. Ell havia marxat , abandonant una presó que ja no li pertanyia.
Gràcies, gràcies a tots pels comentaris que m'heu deixat avui. I per vosaltres i per tot aquell que es passi per casa avui, una cançò que m'ha fet abandonar la mirada a la deriva i somriure tímidament.
Damien Rice: "The Blower's Daughter"
Uns estiraments, llum tènue, música nova que una companya havia dut. I un altre cop aquella postura, dreta i mig-asseguda a la vegada, "l'arbre" li deia el professor. Els ulls clucs, la respiració profunda, els braços lleugerament alçats, les cuixes en tensió, el pes centrat, l'esquena recta, i els pensaments sobrevolant un present en que el més important era la consciència del propi jo.
I va ser llavors quan el va tornar a veure assegut en aquell llit, quiet i inmòvil. El dolor que ella sentia a les espatlles, de la tensió acumulada durant el dia, la inmovilitat dels seus membres, eren per ell la seva presó. No hi podia viure més en un cos com aquell, necessitava fugir, renéixer, tornar a sentir la llibertat dels moviments tímids, com si fos un nadó que aprèn a caminar. I potser per això, quan ella va tornar a veure el seu cos inert, fred, ja no l'hi va reconèixer, "ja no és ell", recorda que va pensar. I era cert, ja no era ell. Ell havia marxat , abandonant una presó que ja no li pertanyia.
Gràcies, gràcies a tots pels comentaris que m'heu deixat avui. I per vosaltres i per tot aquell que es passi per casa avui, una cançò que m'ha fet abandonar la mirada a la deriva i somriure tímidament.
Damien Rice: "The Blower's Daughter"
Comentaris
Abandono per uns moments la recerca de dades biogr�fiques de l'escriptora barcelonina, i navego pel bloc d'aquesta antiga amiga. Conec un poc de la seva vida actual. Moltes fotografies... Moltes hist�ries...
�s la primera vegada que m'endinsso en un bloc. �s cosa sabuda, l'internet no va ser creat per mi.
M'alegra haver sabut de tu, Carme.
Una abra�ada.
...i estic davant l'ordinador, cercant informació de Mercè Rodoreda, quan de sobte apareix la imatge d'una noia que vaig conèixer a Girona, ara fa un bon feix d'anys. Recordo que era una època una mica difícil per mi. Els divuit anys, ja se sap... Ella, aquesta noia de la imatge, potser sense saber-ho, em va ajudar a tirar endavant.
Abandono per uns moments la recerca de dades biogràfiques de l'escriptora barcelonina, i navego pel bloc d'aquesta antiga amiga. Conec un poc de la seva vida actual. Moltes fotografies... Moltes històries...
És la primera vegada que m'endinsso en un bloc. És cosa sabuda, l'internet no va ser creat per mi.
M'alegra haver sabut de tu, Carme.
Una abraçada.
Llàtzer