Passa al contingut principal

Uns minuts al dia

El millor espectacle... Mirant al cel!

Mirava al cel i se sentia insignificant. L'espectacle dels núvols que jugaven a fet i amagar amb el sol, que els cremava la cua, mentres el vent els canviava de lloc, entremaliat.

De sobte, l'escalfor dels rajos d'aquella estrella reina. I tot seguit, la frescor d'un aire que porta amb si mateix gotes fines d'aigua. Contrastos. De colors, de sensacions, de somnis.

Potser desapareixeran els núvols, potser quedarà tot amagat sota una capa gris i blanca, potser demà tot serà diferent. Però aquest cel, aquest moment en que et sents petita, insignificant, davant de l'espectacle que una natura despertant et brinda, és únic.

A vegades, aturar-se i mirar el cel resulta ser el millor del dia. Aquests minuts en què deixes la ment en blanc i guadeixes del que la teva mirada t'ofereix. Trenques el ritme, evaeixes les preocupacions, abandones el neguit i les angoixes del dia a dia.

Només són uns minuts, però uns minuts que fan d'aquell dia, un dia especial.

Comentaris

Unknown ha dit…
I és que en el moment present, sempre, tot està bé. Perdona la desaparició però és que hem tingut visites i he estat desconnectada!
Anònim ha dit…
Aquests moments són necessaries eh... sinó que fariem...
Martha! ha dit…
Sempre he dit que una ment en blanc mirant el cel de nit durant l'estiu és una de les millors sensacions..
no creus?
un petonet des de la conca de barberà! :)

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu