Salta al contingut principal

Cues

Estava cansat d'esperar. Cansat de quedar-se quiet fins que li arribés el seu torn. La inmovilitat l'exasperava de tal manera, que se li feia feixuc quedar-se dret, aguantar el pes del seu propi cos, dret i quiet. El món començava a donar-li voltes, tot perdia el sentit, els colors perdien la seva màgia i les imatges es difuminaven. Una suor negra i amarga li queia lentament pel seu rostre inhert. Era quiet, convertit en estàtua esperant que li arribés el seu torn, però el seu torn no arribava mai, i el cos es petrificava mentres l'ànima lluitava contra els paràmetres socials que l'obligaven a esperar. Ella volia moure's, volia prendre la iniciativa, volia viure. Mirant com alguns avançaven, mirant els colors que perdien nitidesa, morien els somnis, les il·lusions. El silenci ho embolcallava tot amb les seves mans sedoses, però ella només volia cridar, arrencar a córrer d'aquell lloc, fugir i començar a volar. Per què n'estava segura, podria arribar a volar. Però aquells ossos, aquells músculs solidificats no l'acompanyaven, i cada segon que passava inmovilitzada, moria una part de sí. La vida es convertia en una fotografia captada en blanc i negre, on les imatges borroses serien tot el que aquell jove havia estat capaç de conèixer. El dia en que arribés el seu torn, potser ja seria massa tard.

Potser...

Cues a l'aeroport

Comentaris

Martha! ha dit…
Molt ben escrit xica!

Sempre he pensat que la paraula potser és dolenta!!
un petó
Unknown ha dit…
Potser! Però tant se val, millor somniar en positiu.
Unknown ha dit…
No s'ha de deixar mai res per fer sinó t'acaba passant com en aquell somni que vaig tenir que "em pillava el toro". M'agrada perquè al començar a llegir pensava que era una cosa i n'ha resultat ser una altra. Artista!

Entrades populars d'aquest blog

El nostre llibre

Fa quasi sis anys que vam començar a escriure la nostra història. Fa cinc anys que passàvem el nostre primer Sant Jordi junts, en la que ja era la nostra llar. Vam començar a crear la nostra pròpia història, on els contes de fades hi tenen cabuda, on els somnis poden ser realitat, on els somriures il·luminen els nostres dies. Aquest és el millor llibre que et puc reglar: la nostra vida, el nostre amor. Primer foren nits robades a l'estiu, a les obligacions casolanes; després vingueren les nits romàntiques en llocs inoblidables, on començàvem a construir els nostres castells; tot seguit de la intimitat d'una llar, els projectes d'una vida en comú, els somnis fets realitats. La nosta història, el nostre llibre. Vull seguir omplint les seves pàgines en blanc amb tu al costat: passejades durant un capvespre, converses davant el caliu del foc, mirades robades, somriures brindats, viatges compartits, caminar per la pròpia vida agafats de la mà... Feliç Sant Jordi!...

Colors