Salta al contingut principal

Somnis onírics


Somnis onírics que em dueu de nou a terres conegudes en altres vides. Lleugera de roba, movent-me amb llibertat per aquell palau on jo era realment qui regnava. Voluntat que dominava la d'un sultà àvid del poder que les meves carícies despertaven sobre la seva pell castigada per les caravanes dels deserts.

Torno a estar a aquella sala, on gaudíem dels millors àpats, amb notes vagant i movent-se per tot el meu cos, des dels peus que s'entrellaçaven amb la teva mirada, treient-me cada fil de seda amb els teus ulls, fins als malucs que jugaven, tornant-te boig de desig. Amb aquells moviments salvatges et posseïa, em converties amb reina de tots els teus imperis, en la teva sultana.

Detalls de l'Harem: sales III

Comentaris

Anònim ha dit…
Ui! quins somnis més interesants! Com de pel·licula!

Segur que has dormit bé, avui!
ddriver ha dit…
qui fos sulta!!!!!!!
Laia ha dit…
Oh, quin somni més seductor! I la imatge la trobo molt encertada, et transporta i et fa imaginar una noia ballant enmig de la sala i tot!
robelfu ha dit…
Hola guapíssima ,realment preciós segueix somiant així.
Un petonàs

Entrades populars d'aquest blog

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.

Colors

Tempesta

Seguia caminant amb aquelles raquetes improvitzades. La tempesta que acabava de caure havia arribat per sorpresa i ho havia deixat tot recobert d'una neu flonja. S'havia fet tard, la boira li enterbolia la vista i la nit començava a deixar-se veure en un horitzó proper. El sentit de l'orientació el guiava muntanya amunt. Si intentava tornar a la seva casa de poble, la lluna li cauria a sobre i els perills del bosc hibernat l'assatgerien per totes bandes. Així que decidí dirigir-se al refugi on aquell mateix matí havia portat les reserves de llenya seca i queviures. Va xiular lleugerament i amb molt de compte - no volia provocar una esllevissada amb els seus sons - esperant sentir les carícies de la Naïs de tornada. Era llesta ella, molt llesta, sabia que no havia de cridar estant a la muntanya. Patia, potser s'havia quedat mig enfonsada amb els seus peuets, potser... De sobte la sentí al costat, nerviosa, plena d'un neguit estrany. Mossegant-lo lleugerament de l...