Passa al contingut principal

Va de fotos...

Certament tenia un deute. Un deute a pagar des del mes de gener. I ara que el fred m'ha deixat a casa, amb el nas tapat, una febrada reprimida, una tos inseperable i alienígenes que creixen dins meu, he decidi obrir aquell vell bagul metàl·lic i recuperar un passat en imatges.

Retrobar-me amb la mirada innocent d'aquella nena espantada que mirava de puntetes per la finestra, intentant veure quin món l'esperaria quan es fes gran.

***

Retrat de família


Foto de família



Era la petita de quatre germans, i si potser no m'agradava mirar la càmera, ho he de reconèixer, fer "l'indio" sempre m'ha agradat!


Disfressada d'índia


Ara que venen temps de mones, recordo aquells llapissos de colors, els ninos de "David el gnomo" i totes les altres sorpreses de la mona:


La mona!


I els que no podré oblidar mai. Aquells conillets que teníem de mascota i la dèria dels grans per veure'ls als fogons... Ni la meva germana ni jo, vam assistir a aquell àpat, on el dinar se servia a base de conill a la cassola.


Amb els conills de mascota

El que sí que era com una mena de festa era anar al Water World... Móns de tobogans i de piscines, móns de córrer amunt i avall, la piscina d'onades, les serps de colors, els...

Al Water World


I aquells estius a la platja, i aquelles velles amistats que després em venien a veure a casa. Records d'infància que queden immortalitzats en imatges brutes de pols.

A Cala Llevadó de visita



La Neus de l'escala, la seva germana i en Jaimito


I ens anem fent grans. El temps passa i seguim somiant en trens i en vides diferents:

Des de sempre, anant en tren


***

Gatot, no me n'havia pas oblidat de tu ni del teu mem. És un dels millors que he vist, certament.

Ssshht, algú sembla que pica a la porta. És una nena, que ve amb quatre fustes a construir la casa de nines que no va tenir mai. Vol que l'ajudi...

Algú vol continuar amb el mem? Si fos per mi, m'agradaria conèixer el nen que amaga l'Àlex, el científic somiador d'en Xexu quan era petit i la princeseta que devia ser la Shadow i que d'aquí a poc tornarà a ser amb nosaltres!

Comentaris

Anònim ha dit…
Fantàstic Carme...
Seure una estoneta amb el nen que érem i recordar junts mil anècdotes és un dels millors exercicis que es pot fer.
Per descomptat, accepto encantat l'encàrrec. Bén aviat, als vostres monitors l'aprenent de Peter Pan...
iruNa ha dit…
Ooohh... que tendre!! M'encanta obrir aquest vaguls i mirar fotos antigues. Són molt xules, però el més important no és el que nosaltres les veiem sinó totes les experiències i vivències que et recorden a tu, la protagonista de cada una d'elles.
una abraçada!
espero que et trobis millor!!
Anònim ha dit…
Idò mira, a més de somniadora, preciosa!
Sergi ha dit…
M'ha agradat molt anar veient fotos antigues dels blogaires que segueixo. Però em temo que no seguiré aquest meme, ja que no en solc seguir, però a més, no m'agrada penjar fotos meves ni de quan era un nap buf. Però gràcies per pensar en mi, i molt guapes les teves fotos.
SHADOW ha dit…
Hola noia!
Quines fotos més maques! A mi en principi em fa un no sé què penjar fotos meves al bloc per allò que mai saps qui hi pot anar a parar i hi ha CERTA/-ES persona/-es que no voldria per res del món que hi aterressin. De totes maneres, com que m'ha fet il·lusió que pensis en mi, quan solucioni un problema tècnic amb l'escàner, miraré de penjar-ne almenys una... Un petó
Ignacio ha dit…
aix, quasi em fas plorar, fent-me recordar a mi mateix fent lo mateix...

només que jo, el que criava, eren coloms
Unknown ha dit…
M'encanta cada foto, cada comentari que hi fas... A més, m'enrecordava d'elles perquè ja les havia vist fa anys.
Unknown ha dit…
Que guapa! És divertit mirar fotos antigues i recordar aquells "moments" immortalitzats.
Unknown ha dit…
Fa molts dies que tenia ganes d’expressar uns sentiments que se’m resisteixen. Jo com sempre tant fred (o aquesta es la meva impressió) també en tinc de sentiments. Desde fa uns anys quan va morir el meu avi va ser com una estocada, escolto cançons que em fan plorar. Recentment he estat pare (això de recentment són 4 anys) aquest fet encara m’ha estovat més (encara que estigui tot el dia cridant).
L’estocada final ha estat la mort del meu pare, aquell home que ens havíem barallat tantes vegades en l’adolescència i que em semblava que no el trobaria a faltar (i fins i tot havia arribat a dir que quan no hi fos no crec que plores per ell), doncs com n’anava d’equivocat.
Avui estava escoltant “Lax” i em notava com algunes llàgrimes canvien per la galta, a més, el meu petit ha fet un dels seus comentaris tendres que et deixen KO. I finalment he anat al blog de la meva germana, una somniadora, i m’he decidit a escriure unes quantes paraules al veure les fotos de la “family”. (Per cert un comentari del meu petit: “ Papa pq sembles una nena”). Amb aquest comentari vull acabar aquestes paraules de desfogamenta, i no vull deixar-me esmentar la meva parella (que encara no ser com aguanta tota la meva mala llet).
D’un Germà , amic, pare, i parella. Pq veieu que algunes vegades també soc humà.

Pep
gatot ha dit…
gràcies carme.

aquests dies estic una mica... amunt i avall. Ara vinc de la feina i vaig a dormir i he fet una repassadeta ràpida. T'he de repassar una mica més amb temps... a partir de dimarts, segurament!

petons i llepades memeres!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu