Passa al contingut principal

Sirena de nit

No podia oblidar-la. No podia oblidar el seu somriure, la seva veu dolça encenent-lo a cau d'orella. La veia dia i nit, en els seus somnis, al llit, a la feina, al metro, al cotxe. Com un malson que el perseguia insistents arribaven els records de dies càlids i d'ensomni.

L'havia trobada en una platja, una matinada de primavera. Nua, prenia un bany de lluna, s'aixecà i s'endinsà mar endins, d'on sortí tremolosa d'excitació, com una sirena que es mostra al seu amant. La seva mirada li parlà, es reconeixeren al moment. Ella era aquell estel perdut que s'havia deixat caure en tantes nits d'insomnis, donant-li motius per seguir vivint, per seguir llevant-se l'endemà, esperant només la nit per trobar-se amb els seus mots sensuals, que el despullaven amb cada vocal, que l'envoltaven de plaer amb cada consonant dita, cremant...

Els seus gestos eren igual que les seves paraules, desbordant la seva màgia féu que s'acostés a ella i li treié la roba, deixant-lo nu al seu costat. Un lleuger tremolor l'omplia, tremolor de plaer, d'excitació, del que havia de venir. Ella resseguia els seus músculs, ell la mirava suplicant que aquells segons fossin la seva eternitat. Alçà la mà, li acaronà la cara, li agafà l'altra mà i se l'acostà als seus llavis.

Es foneren entre la sal del mar i l'arena fina d'aquella platja, en una nit càlida de primavera. La lluna donà la benvinguda al seu germà, els somnis es feren fugissers tot i que ell no els deixava marxar. Resseguia les seves corves, el seu perfil, la respiració d'aquella sirena que l'havia captivat nit rere nit. Amb les seves mans resseguia aquell tatuatge únic i curiós, com un arbre que creixia, naixent a les natges i que semblava estar a punt d'atrapar-la sencera.

Es despertà, el besà i desaparegué entre les roques. Com una sirena fugint del seu destí, presó d'amor.

No podia oblidar-la. Vagava dia rera dia per les platges del món. Només volia trobar-la una altra nit. Potser aquell arbre l'ajudaria, potser la tornaria a veure en una altra platja, una nit de primavera de lluna plena.



Una proposta de Relats Conjunts

Comentaris

Sergi ha dit…
Oh, una història molt trista. Per què desapareix la sirena? No és el primer relat que llegeixo en que la noia del tatoo desapareix. Llàstima de no tenir un final feliç. Bon relat.
Unknown ha dit…
Preciós...Absolutament preciós. M'ha encantat.
Anònim ha dit…
mLa va trobar...o la va somiar?
rosa ha dit…
si malgrat ser una història trista és molt maca...preciosa
oriol ha dit…
trist però bonic, o, bonic però trist...

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu