Passa al contingut principal

Mentre Roma delibera Sagunt és arrassada

La reflexió, la discussió, l'analisis dels fets i la presa de decisions són coses necessàries en un món com el d'avui en dia en que tot són variants, hipòtesis furtives, matissos i subjectes de qualsevol mena.

Però l'acció... l'acció no pot quedar afeblida pels raonaments intel·lectuals en comunitat. Per què si no..., ja ho deia Tit Livi, mentre Roma delibera Sagunt és arrassada. Quants cops no ens hem trobat amb xerrameca amunt i avall per solucionar un problema que finalment acaba explotant-nos a les mans? Mires cap a una banda, intentant donar llum a un forat negre, quan veus el fum sortir i saps que la ciutat crema, ja no hi ha res a fer.

I demà tornarà a passar el mateix. La reflexió i deliberació són necessàries com a pas previ de l'acció, però no poden eternitzar-se, han de ser breus, concises i útils. Si no, te n'acabes adonant que el mal ja està fet i que totes aquelles excuses (perdó, arguments) que es buscaven per actuar cauen en una falta de sentit perquè la ciutat ja ha estat saquejada, arrassada i només en queden les cendres, metafòricament parlant, és clar.

Comentaris

Unknown ha dit…
De vegades la manca d'acció, la manca de presa de decisions és intencionada, a la espera de veure el que succeirà.
La grandilocuencia de Tit Livi, amant de l'èpica i del dramatisme, no és més que un sarcasme... Roma va deixar que Sagunt fos arrassada pels Cartaginesos, perquè els hi interesava provocar la 2ª Guerra Púnica.
Es com la justicia, sempre va un pas per darrera de la societat. Com a individus podem arribar a ser més avançats i ràpids que com a societat.
Em trec el barret per la contundència d'aquest post. Ara, no et pensis, de vegades les cendres no són tan metafòriques: a segons quins barris de segones quines grandíssimes ciutats la misèria i la guerra per sobreviure hi regna permanentment, sense necessitat d'anar-se'n a Gaza.
RY ha dit…
I allò de que "el temps acaba posant a tothom en el seu lloc" que és una magnífica frase feta per no arremangar-se i no prendre cap decisió.
Jesús M. Tibau ha dit…
Tens molta raó, algun dia o altre cap passar a l'acció, i els dubtes i raonaments no es poden eternitzar. De vegades és millor fer alguna cosa, encara que t'equivoquis
Anònim ha dit…
El teu post m’ha semblat una reflexió molt adient per als moments que viu actualment el teatre romà de Sagunt. Perdoneu, ho tenia que dir...

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat