Absència

A vegades el silenci omple les paraules i només en resta una lleuger remor de les que foren dites per últim cop.
Com una ombra que s'esvaeix cercant el refugi, entre tempestes i dies de sol, el refugi, la calma o alguna cosa similar que cerques sense saber-ho. Arriba el mal de cap, et tornes a sentir refredada, necessites un temps, un kit kat, un no fer res, o un fer-ho tot, ordenar els pensaments, les idees, deixar-te sentir ferida, dolguda, estimada, donar llibertat a les llàgrimes que volen caure, als somriures que esclaten en rialles, afirmar que ets forta i ets sents dèbil, petita i insegura, valenta i gegant a la vegada, tot depèn de la situació.

Com monòlegs interiors de pensaments que m'envolten sense dir qui són, sense acabar de treure el cap del subconscient que agafa forma davant meu. Negar, negar què som i com som, voler ser diferents, voler créixer sense perdre autenticitat, voler seguir igual sense trair-nos, desitjar que tot fos com abans, que ell encara hi fos.

Absència i presència de tot i de mi mateixa. Temps de reflexions. No he desaperagut, segueixo aquí, però aquests últims dies he amagat el cap sota l'ala sense saber ben bé perquè.