Salta al contingut principal

"Guecos"

S'amaga al marge de la finestra, resta immòvil i espera. La llum les atreu cap allà, no sap què busquen, però les observa sempre apropar-s'hi. Veu la que creu que serà la propera presa, aixeca la cua i alça el cap, mira, respira i ataca. La llum ha estat la seva mort.

Moments de Koh Tao
Labels:

Comentaris

yuna ha dit…
ai, uix... no m'agraden els guecos ;) jejeje

un petonet*
5 d’octubre del 2008, a les 21:53
Super Coco ha dit…
Si, tal vez la criatura que habitava en el hueco a acabado con una vida para poder mantener la suya; pero que hubiera pasado si hubiese alcanzado la luz sin ser atacada?
6 d’octubre del 2008, a les 17:11
Super Coco ha dit…
Ahora que releo veo que querias decir gecos, sin u. Es que yo que soi asi de infantil he leido huecos estilo sms.
6 d’octubre del 2008, a les 22:26
-- ha dit…
saps que sembla? que parles d'un vampir... amb això de la llum...
7 d’octubre del 2008, a les 0:19
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

El nostre llibre

Fa quasi sis anys que vam començar a escriure la nostra història. Fa cinc anys que passàvem el nostre primer Sant Jordi junts, en la que ja era la nostra llar. Vam començar a crear la nostra pròpia història, on els contes de fades hi tenen cabuda, on els somnis poden ser realitat, on els somriures il·luminen els nostres dies. Aquest és el millor llibre que et puc reglar: la nostra vida, el nostre amor. Primer foren nits robades a l'estiu, a les obligacions casolanes; després vingueren les nits romàntiques en llocs inoblidables, on començàvem a construir els nostres castells; tot seguit de la intimitat d'una llar, els projectes d'una vida en comú, els somnis fets realitats. La nosta història, el nostre llibre. Vull seguir omplint les seves pàgines en blanc amb tu al costat: passejades durant un capvespre, converses davant el caliu del foc, mirades robades, somriures brindats, viatges compartits, caminar per la pròpia vida agafats de la mà... Feliç Sant Jordi!...
7 comentaris
Read more »

Tempesta

Seguia caminant amb aquelles raquetes improvitzades. La tempesta que acabava de caure havia arribat per sorpresa i ho havia deixat tot recobert d'una neu flonja. S'havia fet tard, la boira li enterbolia la vista i la nit començava a deixar-se veure en un horitzó proper. El sentit de l'orientació el guiava muntanya amunt. Si intentava tornar a la seva casa de poble, la lluna li cauria a sobre i els perills del bosc hibernat l'assatgerien per totes bandes. Així que decidí dirigir-se al refugi on aquell mateix matí havia portat les reserves de llenya seca i queviures. Va xiular lleugerament i amb molt de compte - no volia provocar una esllevissada amb els seus sons - esperant sentir les carícies de la Naïs de tornada. Era llesta ella, molt llesta, sabia que no havia de cridar estant a la muntanya. Patia, potser s'havia quedat mig enfonsada amb els seus peuets, potser... De sobte la sentí al costat, nerviosa, plena d'un neguit estrany. Mossegant-lo lleugerament de l...
16 comentaris
Read more »
20 comentaris
Read more »