Un matí menys, ja només en queden tres. No baixis la guàrdia encara, que ara és massa fàcil fer-ho i justament per això molt perillòs. No pots fallar, pensa en que només en queden tres.
És el que li diu cada matí una veu amable, amiga, que quan la mira pot arribar a copsar el cansament, la necessitat d'uns dies per parar-ho tot i sentir-se abandonada als capricis del temps.
Però cada moment en què desitja i pensa en l'arribada del divendres a la tarda, quan aquesta pausa esperada l'embolcalli i pugui prendre's el temps que necessita per fer totes aquelles coses trivials però importants que ha anat deixant de costat; cada cop que mira esperançada cap al divendres no pot evitar sentir una punxada i una sensació de buidor amaga la seva mirada. Aquesta alegria, aquesta necessitat... igual que fa un any. Igual que fa un any quan sortia alegrament, pensant en el viatge exòtic que farien amb la seva parella, pensant en les vacances que tenia ben merescudes, amb un somriure il·luminant tota la ciutat quan una sola trucada el va esmicolar en mil bocins.
Aquella felicitat va desaparèixer ràpidament, omplint-se per una estranya tristesa que encara avui l'acompanya.
I quan pensa en la propera tarda de divendres, no pot evitar recordar aquella trucada al ferrocarril, aquella carretera que la duia fins a ell, aquella veu que li deia que no corrés i aquella àrea de servei.
I intenta somriure, s'obliga a fer-ho, pensant en que és millor així. El millor que li podia passar era alliberar-se de la presó en que s'havia convertit la seva vida.
És el que li diu cada matí una veu amable, amiga, que quan la mira pot arribar a copsar el cansament, la necessitat d'uns dies per parar-ho tot i sentir-se abandonada als capricis del temps.
Però cada moment en què desitja i pensa en l'arribada del divendres a la tarda, quan aquesta pausa esperada l'embolcalli i pugui prendre's el temps que necessita per fer totes aquelles coses trivials però importants que ha anat deixant de costat; cada cop que mira esperançada cap al divendres no pot evitar sentir una punxada i una sensació de buidor amaga la seva mirada. Aquesta alegria, aquesta necessitat... igual que fa un any. Igual que fa un any quan sortia alegrament, pensant en el viatge exòtic que farien amb la seva parella, pensant en les vacances que tenia ben merescudes, amb un somriure il·luminant tota la ciutat quan una sola trucada el va esmicolar en mil bocins.
Aquella felicitat va desaparèixer ràpidament, omplint-se per una estranya tristesa que encara avui l'acompanya.
I quan pensa en la propera tarda de divendres, no pot evitar recordar aquella trucada al ferrocarril, aquella carretera que la duia fins a ell, aquella veu que li deia que no corrés i aquella àrea de servei.
I intenta somriure, s'obliga a fer-ho, pensant en que és millor així. El millor que li podia passar era alliberar-se de la presó en que s'havia convertit la seva vida.
Comentaris
Una abraçada. Enfilaré la història veïnal així que puggui.