27 de setembre 2007

Eren dos quarts de quatre de la tarda

Al meu pare, una cançó que cantàvem camí a la platja o de tornada a casa al Ford Fiesta blanc, amb la meva mare.



Eren dos quarts de quatre de la tarda, d’una tarda de divendres de finals de juliol. La felicitat em desbordava, feia bon dia, el sol brillava amb tota la força de l’estiu, i jo m’acomiadava dels meus companys de feina, m’esperaven unes dolces vacances en un país exòtic i completament desconegut. Els deia adéu, fins la tornada, amb el millor dels meus somriures, ansiosa per arribar a casa i començar a deixar la roba neta i preparada, buscar les bosses que omplirien el nostre equipatge. Havíem de fer tantes coses aquell cap de setmana, preparar el viatge, el nen, els meus pares, preparar les parets pel paleta… Semblava que el temps aniria en contra nostre perquè sempre ho deixàvem tot (sobretot jo) per l’últim moment, i el dilluns agafaríem un avió...
Eren dos quarts de quatre de la tarda quan vaig apagar l’ordinador i unes quantes vam agafar l’ascensor per deixar aquell edifici gris i començar a viure la nostra realitat. Eren els rituals de sempre, vigila que les portes assassines de l’ascensor no se’t vulguin menjar de postres, mira si t’ha trucat algú, vés a buscar el ferrocarril i acomiada’t dels companys que agafaran un altre tren.

Aquella tarda tenia una trucada, la meva mare, deu voler saber quan aniré a l’hospital a veure el meu pare abans de marxar de vacances. Un to, dos tons, arriba el ferrocarril, els sorolls de la porta que s’ha de tancar no em deixa sentir el tercer to, i abans del quart la veu trencada de la meva mare i una alarma que sona dins meu, passa alguna cosa. Mama, mama? Tranquil·la, què passa? No sento els meus propis batecs, el sol se’n va en el túnel de camí a Provença, em trenco en mil bocins. Carme, el teu pare no està gaire bé, tot el dia que no diu res, està fred, té els dits molt blancs..., el metge de capçalera ha vingut i m’ha dit que potser no aguantaria fins el dilluns(plora) – Mama, i la doctora, ha passat? Què ha dit? Estàs sola? – Hi ha el teu germà, en Carles, amb mi, la doctora encara ha de venir, mira ja arriba, et deixo.

Ha penjat. Ja no somric.

Una segona trucada, la meva germana, sóc incapaç de parlar. Poc després és la meva mare qui ja no pot dir res, qui esclata en una pluja de brams i sanglots. Torno a parlar amb la meva germana, que també és a Barcelona, i em confirma que les paraules del metge de capçalera són les mateixes que les de la doctora, un, dos, com a molt tres dies.

Ja no somric. La felicitat s’ha esvaït.

Els ulls se m’omplen de llàgrimes. Ja li ha arribat el seu moment. Ja no té res a fer... Després de tot el que ha hagut de passar! Per què? La nena petita que hi ha dins meu vol cridar, crida i crida, i em trenco en mil bocins. Com un malson del que no puc despertar, del que ja no despertaré mai més.

Les dones del davant em miren, preguntant-se què em deu passar.

Camino com un robot cap a l’estació de Passeig de Gràcia, he d’anar a Girona, he d’estar amb ells, al seu costat... Agafo el tren, pararé a Cardedeu, agafaré el cotxe i volaré. Ja no tinc gana, les il·lusions s’han trencat. La caiguda ha estat brutalment dura. Només penso en arribar a Girona, en veure’l, en poder-li dir que l’estimo, en poder-li dir adéu per últim cop.

Aviso en David, que és amb en Joel (se’n va de colònies, les seves primeres colònies!), li dic que es quedi amb el nen, que ja el trucaré quan arribi i sàpiga alguna cosa més.

Parlo amb la Malka, ja no puc més, tota jo em desfaig i aquesta fortalesa que tant em costa fingir desapareix desfent-se en mil llàgrimes... Ara el senyor del davant em mira, compassiu.

Arribo a Cardedeu, agafo el cotxe i a l’autopista. Et parlo, a cada moment et vaig dient que t’estimo, que no vull que te’n vagis, que sí, que ja sé que estàs cansat de lluitar, que l’acte més valent que estàs fent és aquest, és el de deixar-nos, però espera’t, no te’n vagis encara, espera’m... Vull abraçar-te, vull que sentis que t’abraço, vull fer-te un petó i dir-te adéu, vull dir-te que t’estimo i que sempre estaràs amb mi, al meu costat, i que mai deixaré de ser la teva nena petita, i que veuré com em mires orgullós quan et digui que m’han pujat el sou, vull dir-te tantes coses encara... I t’ho dic tot, suplicant-te, espera’m...

Em truquen, en Pep, el gran, no el vull agafar conduint, penjo. Insisteix, li dic que estic conduint, que m’he de parar a posar gasolina i que ara el truco, i penjo. Però torna a trucar, insisteix. Despenjo i l’escolto, tranquil·la, segueix conduint i no corris, para’t si ho necessites plora, però no corris, no cal, s’ha mort... Pensava que ja no hi havia res més que es pogués trencar dins meu, però em desfaig en un mar de llàgrimes que intento que no em ceguin. Intento asserenar-me i li dic adéu, que l’estimo molt i que se’n vagi tranquil. En certa manera és com si m’acompanyés, parlant-me ell a cau d’orella, fent que arribi a la propera àrea de servei.

Quan arribo encara és a l’habitació, corro per veure’l, ni que sigui per últim cop li vull fer un petó, encara que el seu cor ja no bategui, és igual... Ja no és ell, no ho sembla, feia dues setmanes que no el veia, li havia crescut un bigoti lleig, s’havia aprimat encara més, i està quiet, massa quiet, ja no em mira, ja no em somriu, ja no crida amb els seus gestos.

Fa dos mesos que ens vas dir adéu, i sembla que fos ahir... Costa tant que el dolor se’n vagi, que les llàgrimes s’assequin, tant...



Sempre et recordaré així, com eres quan vaig marxar de Girona, com en aquesta foto:

A la terrassa de casa

12 comentaris:

XeXu ha dit...

Una narració realment corprenedora, em sap molt de greu. Espero que el seu record et porti estones agradables, com te les portava abans. Gaire més no es pot dir en aquests casos. Viu, que és el que has de fer, i segur que el que ell voldria que fessis.

barbollaire ha dit...

qualsevol paraula podria sonar llunyana i buida...
i més si la diu un nou vingut, desconegut, com jo...

M'ha emocionat el teu escrit...
Els que et coneixen i t'estimen sabran trobar les paraules justes..

jo sols sóc un xerraire de fira...

però amb el teu permís, m'agradaria poder-te fer arribar una abraçada.

un petonet dolç
:¬)*

Txell ha dit...

Carme bonica m'has fet estremir tant, que no trobaria paraules per alleugerir aquest dolor.

Molts ànims bonica i una abraçada ben forta!

Alex ha dit...

Colpidor, Carme. Sigui on sigui, avuí l'has fet plorar. D'alegria. Segur.

Putas y Princesas ha dit...

M’has fet envermellir els ulls. Crec que esl altres comentaris ja ho han dit tot. Però el fet que puguis escriure tot el que et va passar, el que vas sentir i que ho fagis d’aquesta manera tan dolça evidencia que ets una dona molt forta, que ets capaç de transformar el dolor en bons records.
Petons!

caterina ha dit...

Has aconseguit a través del dolor escriure un relat molt tendre i realment fantàstic. M'ha agradat molt i puc entendre que reviure tot allò t'haurà fet bastant difícil l'escriptura. Gràcies per compartir-ho.
És molt dur perdre a persones que estimes i més si encara són tan properes com un pare. És un dels millors homenatges que li pots fer el de recordar-lo.
Una abraçada, Carme

Nosotras mismas ha dit...

Hola,

Et saludo, tornaré mès tard a llegir el teu post (les presses i les obligacione hem fan pospossar els bons moments)

Salutacions.

mossèn ha dit...

tens un do ... les teves paraules transmeten els teus sentiments ... no el perdis mai ... una abraçada ... salut

Tals ha dit...

fet venir llàgrimes als ulls, és difícil escollir unes paraules que puguin ajudar-te, que tinguin cap sentit en un moment com aquest. Només et puc dir que has de ser fortai que, si pogués, ara mateix et donaria una abraçada molt i molt forta. Petonets

mariona. ha dit...

m'he quedat sense paraules..

Carme Fortià ha dit...

Gràcies a tots per les vostres paraules, que em fan somriure i m'acompanyen en els dies grisos.

Des de petita, tenir una fulla en blanc davant meu era com una mena de teràpia, per deixar que rialles i llàgrimes es vessessin i construissin paraules per endur-se-me'n ben lluny o per compartir amb la lluna la meva tristesa.

Gràcies a tots de nou, llunyans o propers, xerraires de fira i nouvinguts, sempre és bo sentir que hi ha algú que t'escolta i t'anima!

Tirai ha dit...

Ostres! No havia llegit aquest post. Bé, encara no l'he llegit, no he pogut pas.
El meu pare es va morir el dia de Reis. Molts ànims i una forta abraçada!

comparteix amb...