21 de setembre 2007

Móns imaginaris

Quan era petita jugava, coneixia i descobria cada dia nous móns i nova gent. Quina era aquella recepta màgica que em permetia anar al parc de Sant Pau de Girona i tornar a casa amb un grapat d’amics a la butxaca? Quina era aquella valentia per començar a parlar amb un rostre que es gronxava il•lusionat? Algú recorda les paraules secretes per retornar als moments en que l’avorriment era un estat per jugar i passar-s’ho bé?

Recordo amb un somriure una veïna un xic més gran que jo, la Tània. Des del balconet de l’habitació dels meus pares, que donava a la carretera Barcelona, podia veure el balcó del seu menjador, a la cantonada d’aquesta carretera amb Caldes de Montbuí. Aleshores no teníem telèfons mòbils, i el telèfon de casa era un d’aquells que no tenien números i no podíem trucar a ningú (encara em sorpren que tinguéssim telèfon, amb sis a la família per mantenir!). Però com anava dient, aleshores no teníem telèfons mòbils i només podíem parlar quan ens vèiem, ni que fos de lluny, de balcó a balcó. Recordo que ens vàrem inventar una mena de codi, per dir-nos quatre coses des de la llunyania estant.

Anava a passejar els gossos i inventava cançons. Imaginava històries i monstres que de seguida ens atacaven rera cada cantonada. I llavors volava com un llamp per davant d’aquelles cantonades, tement que sortís aquell monstre que acabava de crear… Ni mirava enrere, pensant en que si em topava amb la seva mirada, la por em venceria i ja no tindríem res a fer.

Dieu-me boja, però fins i tot parlava amb els semàfors, esperant que així es posessin verds més aviat.

Quan ja era una mica més gran per tenir a les mans quatre claus i un martell, visitava el fuster del barri i tornava a casa amb una bossa ben plena de fustes que li sobraven. Em tancava, sola, al taller del mig per construir aquelles casetes de nines que sortien als anuncis de la televisió, però la meva havia de ser més moderna i més maca que totes… Malhauradament quasi mai les acabava i sempre quedaven en petits projectes i, segons els més grans, porqueries que s’acumulaven.

I un dia vaig descobrir la lectura. Llibres i llibres. Les habitacions dels meus germans n’estaven plens, novel•les roses disfressades de literatura, novel•les policíaques que no em corresponia llegir, lectures obligatòries que resumia al meu germà… Ho deborava tot i la imaginació em seguia desbordant. Les biblioteques eren temples on els meus desitjos es veien complerts, l’hora del pati es convertí en una fantàstica mitja hora on la meva ment volava a paratges secrets, diferents, d’altres països i móns estranys a la mirada d’una nena de dotze anys.

Inventava, inventava escenes on jugar amb les amigues. Creàvem móns de fantasia on els grans no hi podien entrar. El més senzill dels jocs, fet-i-amagar, es convertia en la gran epopeia d’uns aventurers que s’amagaven del gran senyor malvat… Ai, el poder de la imaginació!

On s’ha amagat ara aquest poder? Encara els tenen els més petits? A vegades tinc por de que es perdi, de que la imaginació esdevingui un bé preuat per quatre carques i friquis somiadors, que resulti ser una utopia inabastable davant de la realitat aplastant de televisió i vídeojocs que no deixen cabuda a la creació infantil.
Però recobro l’esperança quan el veig. Ni que sigui dibuixant nous superherois i creant batalles fictícies. El veig vestit de pirata, lluitant amb capa i espasa, el veig somiant, llegint i inventant nous móns, on els grans ja no hi tenim cabuda…

(sempre seguiré sent aquella nena, ni ho vull ni ho puc evitar!)

Fent de mariner que busca ports d'aigua salada
(per cert, aquest somiador de la imatge, de nom Joel, també té un bloc, us animo a visitar-lo!)

http://amicsdenpotter.blogspot.com/

6 comentaris:

PAULA ha dit...

El poder de la imaginació... Gran poder... És tant bonic poder oblidar la realitat i imaginar un món fet a mida, on tot és com nosaltres volem... el nostre món. M'agrada l'escrit, gracies per comentar-me.

petons**

Ens veiem per el món dels somnis i l'imaginació.

PAULA_13

en veu baixa ha dit...

No hem de renunciar a ser infants i si cal parlar amb els semàfors... A mi m'agrada viure amb un peu als somnis i un altre a les realitats.
Gràcies per la visita, Carme, sí que faig alguna parada de tant en tant :)

mossèn ha dit...

bon escrit ... salut

Anònim ha dit...

No deixeu mai de somiar, ni petits ni grans. Que l'edat no hi té res a veure, només pot canviar l'argument dels somnis.

Doncs el meu secret, i potser us estranyarà molt és que com més gran m'he anat fent, més he anat posat un peu a la banda dels somnis.

Potser això és no fer-se gran, mireu-s'ho com vulgueu, no em fa res. Potser com més gran em faig més criatura.

Però la felicitat hi guanya.

Carme

caterina ha dit...

Hola, Carme! Ho he de reconèixer. Sóc una gran fan del Harry Potter als meus 25 anys :D És com si mantingués la meva part infantil viva, una part que no hauria de morir mai!!! ;)

Betty ha dit...

"Mons imaginaris" m'ha fet evocar aquella infantesa que ja no tornarà. M'ha portat a pensar en les hores que arribàvem a jugar amb el meu germà, inventant-nos móns a cada nou joc; en les estones de pati a l'escola, creant històries que ara em dibuixen un somriure a la cara. Records.

L'edat ens arrela a la realitat d'una forma imparable. Tot i així, és bo seguir somniant alguns instants per aïllar-nos una mica d'aquest món tan perdut.

Un escrit genial, com tots els que vaig llegint. Felicitats!

comparteix amb...