Móns imaginaris

Quan era petita jugava, coneixia i descobria cada dia nous móns i nova gent. Quina era aquella recepta màgica que em permetia anar al parc de Sant Pau de Girona i tornar a casa amb un grapat d’amics a la butxaca? Quina era aquella valentia per començar a parlar amb un rostre que es gronxava il•lusionat? Algú recorda les paraules secretes per retornar als moments en que l’avorriment era un estat per jugar i passar-s’ho bé?

Recordo amb un somriure una veïna un xic més gran que jo, la Tània. Des del balconet de l’habitació dels meus pares, que donava a la carretera Barcelona, podia veure el balcó del seu menjador, a la cantonada d’aquesta carretera amb Caldes de Montbuí. Aleshores no teníem telèfons mòbils, i el telèfon de casa era un d’aquells que no tenien números i no podíem trucar a ningú (encara em sorpren que tinguéssim telèfon, amb sis a la família per mantenir!). Però com anava dient, aleshores no teníem telèfons mòbils i només podíem parlar quan ens vèiem, ni que fos de lluny, de balcó a balcó. Recordo que ens vàrem inventar una mena de codi, per dir-nos quatre coses des de la llunyania estant.

Anava a passejar els gossos i inventava cançons. Imaginava històries i monstres que de seguida ens atacaven rera cada cantonada. I llavors volava com un llamp per davant d’aquelles cantonades, tement que sortís aquell monstre que acabava de crear… Ni mirava enrere, pensant en que si em topava amb la seva mirada, la por em venceria i ja no tindríem res a fer.

Dieu-me boja, però fins i tot parlava amb els semàfors, esperant que així es posessin verds més aviat.

Quan ja era una mica més gran per tenir a les mans quatre claus i un martell, visitava el fuster del barri i tornava a casa amb una bossa ben plena de fustes que li sobraven. Em tancava, sola, al taller del mig per construir aquelles casetes de nines que sortien als anuncis de la televisió, però la meva havia de ser més moderna i més maca que totes… Malhauradament quasi mai les acabava i sempre quedaven en petits projectes i, segons els més grans, porqueries que s’acumulaven.

I un dia vaig descobrir la lectura. Llibres i llibres. Les habitacions dels meus germans n’estaven plens, novel•les roses disfressades de literatura, novel•les policíaques que no em corresponia llegir, lectures obligatòries que resumia al meu germà… Ho deborava tot i la imaginació em seguia desbordant. Les biblioteques eren temples on els meus desitjos es veien complerts, l’hora del pati es convertí en una fantàstica mitja hora on la meva ment volava a paratges secrets, diferents, d’altres països i móns estranys a la mirada d’una nena de dotze anys.

Inventava, inventava escenes on jugar amb les amigues. Creàvem móns de fantasia on els grans no hi podien entrar. El més senzill dels jocs, fet-i-amagar, es convertia en la gran epopeia d’uns aventurers que s’amagaven del gran senyor malvat… Ai, el poder de la imaginació!

On s’ha amagat ara aquest poder? Encara els tenen els més petits? A vegades tinc por de que es perdi, de que la imaginació esdevingui un bé preuat per quatre carques i friquis somiadors, que resulti ser una utopia inabastable davant de la realitat aplastant de televisió i vídeojocs que no deixen cabuda a la creació infantil.
Però recobro l’esperança quan el veig. Ni que sigui dibuixant nous superherois i creant batalles fictícies. El veig vestit de pirata, lluitant amb capa i espasa, el veig somiant, llegint i inventant nous móns, on els grans ja no hi tenim cabuda…

(sempre seguiré sent aquella nena, ni ho vull ni ho puc evitar!)


(per cert, aquest somiador de la imatge, de nom Joel, també té un bloc, us animo a visitar-lo!)

http://amicsdenpotter.blogspot.com/