Passa al contingut principal

Diuen que cuinar és un art

Animals que ens miren

I si bé hi ha gent que fa de la seva cuina un art, jo prefereixo que l’art resideixi en els moments que gaudim entorn l’abans i el després d’un bon àpat entre família o amics.

Parlant d’amics, aquest cap de setmana casa nostra es converteix en una casa rural on uns exiliats de terres de Salamanca passaran un parell de dies gaudint de la natura, la pluja (plou), les bones estones entre amics i aquells menjars que assaborim entre les rialles i els somnis compartits.

Ahir vaig agafar el gall, que ja estava mig preparat esperant-me a la nevera, i la meva feina es reduí en convertir tot un senyor pollastre, ben net i despullat, en trossets petits, per posar-los a la cassola. És clar, que vinc de família carnissera, els meus pares i els meus avis, les tietes que encara s’hi dediquen, i encara que una servidora no arribés als deu anys quan els més grans van veure que el negoci no els rutllava, el meu somiador preferit s’entesta en comprar-me els pollastres sencers (potser perquè no n’hi havia dels que ja et venen a trossos o perquè el preu canvia la cosa) i en fer-me fer servir aquests ganivets que tant bé ens van (un dels millors regals que es poden fer, sense cap mena de dubte!).

Però ahir vaig estar massa estona fent el xafarder per blocs i blocs d’aquestes terres i no em sobrava el temps, tot sigui dit, per posar-me a cuinar. O sigui que vaig deixar el pollastre, ja trossejat i amb de sal i pebre, en un safata, macerant-se amb oli d’oliva. Teòricament només hi hauria d’haver-se quedat, entre tant bons amics, deu minuts, però hem probat que passin la nit junts (ja us diré si la convinació ha estat bona o no).

I aquest matí, entre lectura i lectura, pela i pica quatre cebes, prepara sis dents d’all i comença’t a posar mans a la feina. Tots dormint i jo escoltant músiques del món, daurant el pollastre i somiant fins que el pollastre ja és mig cuit.

Ara és quan toca el sofregit: posa les sis dents d’all (senceres i sense pelar) que mosseguen les quatre cebes trossejades en la mateixa paella on el pollastre ha trobat una escalfor mortal (si no hagués estat ja ben mor, és clar). I a poc a poc, a foc lent, començo a sentir aquella olor embriagadora… I ara és quan li toca a les dues llaunes (de les petites no us penseu) de tomata, i un altre cop a fer “xup xup” (com diria ma mare) a foc lent. Bé, de fet, això no té secret, és un sofregit com els de tota la vida i cada persona hi té les seves dèries, així que jo segueixo les meves i vosaltres a les vostres! En el meu cas i afegeixo una mica de sucre (per matar l’acidesa del tomata) i un xic de sal, el menjar fat el deixo pels hospitals.

Un cop ja està del tot preparat, hi afegeixo el pollastre (que ja començo a tenir gana!) i unes quatre copetes de vi blanc. Guaita quina festa que faran les cuixes, els pits i les aletes! I quan el vi ja ha reduït, quatre gots de brou (de pollastre mateix). I un cop tot es torna a reduir ja tinc el plat ben preparat.

Tot s’ha de dir, que amb aquests aromes voltant per la casa, tots, tant grans com petits, han deixat el llit i s’han ben dutxat, ja esperen que la que avui fa de cuinera decideixi servir els plats. Ara bé, aquí hi manca una mica de pa de pagès, o sigui que tots al poble i deixeu el pollastre descansar que ja deu estar ben marejat, entre el vi i les quatre voltes amb el cullerot de fusta. I jo sí que necessito una dutxa, o sigui que quan arribeu, a parar taula!

I aquí s’acaba l’art de la cuina, per deixar pas al plaer d’un bon dinar entre amics i família. D’aquells que acompanyen les rialles i les anècdotes, així com els futurs i els tímids somriures del que ha de venir.

I per si algú s’engresca a fer el “pollastre amb vi blanc” no patiu que de tant senzill sempre queda bo. Per a quatre comensals necessitaríeu: 1 pollastre trossejat, dues cebes, tres dents d’all, dos copes de vi blanc, dos gots de brou de pollastre, sal, pebre blanc i oli d’oliva.

Comentaris

Anònim ha dit…
Doncs mira, jo tinc un pollastre a la nevera que encara no tenia decidit com el faria. La veritat és que per més que sigui seguint el sofregit de tota la vida, segur que serà boníssim. I és que els sofregits de tota lka vida donen per a molt.

Bona festa, Carme

L'altra Carme
Montserrat ha dit…
En prenc nota... m'agrada la cuina però hi tinc poca paciència, aquesta recepta em pot anar bé.
Ja he tafanejat per el blog de mestres que m'has apuntat. Força interessant. Gràcies
Anònim ha dit…
La cuina és un art que em comença a interessar força però que encara tenc molt per a aprendre. Llegint les teves descripcions del pollastre ja tenia la sensació de sentir la oloreta que segur que feia!
Unknown ha dit…
Ho certifico, estava molt bó! Jo era un dels que estava dormint...
Anònim ha dit…
Mira! El David marxa ara a menjar-se part del personatje que hi ha aquí a dalt a la foto!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu