23 de setembre 2007

Diuen que cuinar és un art

Animals que ens miren

I si bé hi ha gent que fa de la seva cuina un art, jo prefereixo que l’art resideixi en els moments que gaudim entorn l’abans i el després d’un bon àpat entre família o amics.

Parlant d’amics, aquest cap de setmana casa nostra es converteix en una casa rural on uns exiliats de terres de Salamanca passaran un parell de dies gaudint de la natura, la pluja (plou), les bones estones entre amics i aquells menjars que assaborim entre les rialles i els somnis compartits.

Ahir vaig agafar el gall, que ja estava mig preparat esperant-me a la nevera, i la meva feina es reduí en convertir tot un senyor pollastre, ben net i despullat, en trossets petits, per posar-los a la cassola. És clar, que vinc de família carnissera, els meus pares i els meus avis, les tietes que encara s’hi dediquen, i encara que una servidora no arribés als deu anys quan els més grans van veure que el negoci no els rutllava, el meu somiador preferit s’entesta en comprar-me els pollastres sencers (potser perquè no n’hi havia dels que ja et venen a trossos o perquè el preu canvia la cosa) i en fer-me fer servir aquests ganivets que tant bé ens van (un dels millors regals que es poden fer, sense cap mena de dubte!).

Però ahir vaig estar massa estona fent el xafarder per blocs i blocs d’aquestes terres i no em sobrava el temps, tot sigui dit, per posar-me a cuinar. O sigui que vaig deixar el pollastre, ja trossejat i amb de sal i pebre, en un safata, macerant-se amb oli d’oliva. Teòricament només hi hauria d’haver-se quedat, entre tant bons amics, deu minuts, però hem probat que passin la nit junts (ja us diré si la convinació ha estat bona o no).

I aquest matí, entre lectura i lectura, pela i pica quatre cebes, prepara sis dents d’all i comença’t a posar mans a la feina. Tots dormint i jo escoltant músiques del món, daurant el pollastre i somiant fins que el pollastre ja és mig cuit.

Ara és quan toca el sofregit: posa les sis dents d’all (senceres i sense pelar) que mosseguen les quatre cebes trossejades en la mateixa paella on el pollastre ha trobat una escalfor mortal (si no hagués estat ja ben mor, és clar). I a poc a poc, a foc lent, començo a sentir aquella olor embriagadora… I ara és quan li toca a les dues llaunes (de les petites no us penseu) de tomata, i un altre cop a fer “xup xup” (com diria ma mare) a foc lent. Bé, de fet, això no té secret, és un sofregit com els de tota la vida i cada persona hi té les seves dèries, així que jo segueixo les meves i vosaltres a les vostres! En el meu cas i afegeixo una mica de sucre (per matar l’acidesa del tomata) i un xic de sal, el menjar fat el deixo pels hospitals.

Un cop ja està del tot preparat, hi afegeixo el pollastre (que ja començo a tenir gana!) i unes quatre copetes de vi blanc. Guaita quina festa que faran les cuixes, els pits i les aletes! I quan el vi ja ha reduït, quatre gots de brou (de pollastre mateix). I un cop tot es torna a reduir ja tinc el plat ben preparat.

Tot s’ha de dir, que amb aquests aromes voltant per la casa, tots, tant grans com petits, han deixat el llit i s’han ben dutxat, ja esperen que la que avui fa de cuinera decideixi servir els plats. Ara bé, aquí hi manca una mica de pa de pagès, o sigui que tots al poble i deixeu el pollastre descansar que ja deu estar ben marejat, entre el vi i les quatre voltes amb el cullerot de fusta. I jo sí que necessito una dutxa, o sigui que quan arribeu, a parar taula!

I aquí s’acaba l’art de la cuina, per deixar pas al plaer d’un bon dinar entre amics i família. D’aquells que acompanyen les rialles i les anècdotes, així com els futurs i els tímids somriures del que ha de venir.

I per si algú s’engresca a fer el “pollastre amb vi blanc” no patiu que de tant senzill sempre queda bo. Per a quatre comensals necessitaríeu: 1 pollastre trossejat, dues cebes, tres dents d’all, dos copes de vi blanc, dos gots de brou de pollastre, sal, pebre blanc i oli d’oliva.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Doncs mira, jo tinc un pollastre a la nevera que encara no tenia decidit com el faria. La veritat és que per més que sigui seguint el sofregit de tota la vida, segur que serà boníssim. I és que els sofregits de tota lka vida donen per a molt.

Bona festa, Carme

L'altra Carme

Montserrat ha dit...

En prenc nota... m'agrada la cuina però hi tinc poca paciència, aquesta recepta em pot anar bé.
Ja he tafanejat per el blog de mestres que m'has apuntat. Força interessant. Gràcies

caterina ha dit...

La cuina és un art que em comença a interessar força però que encara tenc molt per a aprendre. Llegint les teves descripcions del pollastre ja tenia la sensació de sentir la oloreta que segur que feia!

David Montilla ha dit...

Ho certifico, estava molt bó! Jo era un dels que estava dormint...

Alex ha dit...

Mira! El David marxa ara a menjar-se part del personatje que hi ha aquí a dalt a la foto!

comparteix amb...