Passa al contingut principal

Demà passat

Estem sopant pa amb tomata i embutit. És un pa d'aquells d'abans, fet amb farina, llevadura, sal i alguna cosa més (suposo), però sobretot fet amb el temps just i necessari perquè quedi tou i esponjós, però no massa flonjo. És un d'aquells pans que ja no es troben a les fleques industrialitzades d'avui en dia, és un d'aquells pans que arriben a casa sortits del forn, una prova més per constatar la qualitat de la farina que es produeix.

Estem sopant els dos sols, uns ulls d'infant que devoren el pa i jo:

- Demà passat està ben dit?
- Sí, demà passat és correcte, i serà el diumenge, el teu aniversari. Per què?
- Em sona "raro". Perquè... "passat" és una cosa que ja ha passat, no? Que ja no hi és, no? (no puc evitar somriure)
- Si, és cert.
- I doncs, per què es diu demà passat? Es "raro"...

A vegades em quedo sense respostes, puc intentar improvitzar i explicar-li alguna cosa similar a que un cop el dia de demà ja hagi passat, serà dema passat, que per això es diu així (improvitzacions que potser res a veure tenen amb la realitat). Però certament és ben curiós, que una paraula que denota futur, contingui la paraula passat en ella mateixa.

Comentaris

Anònim ha dit…
És increíble la de coses curioses que hi ha i no ens adonem. Aquesta és una d'elles.
He vist les fotos del flickr i n'hi ha de precioses com la de la papallona, la pluja al pati o la dels dos camins en blanc i negre. Segurament ja deus estar cansada de que t'ho diguin però tens uns ulls preciosos i molt vius! ;D
Carme Rosanas ha dit…
A mi també m'agrada buscar les contradiccions i misteris de les paraules.

Carme
Anònim ha dit…
Ostres, els més joves pensen més que els que ens fem vells. I aquest xiquet em fa reflexionar. Té raó. Passar és succeir, esdevenir-se; és a dir, que demà passat serà quan el dia ja s'hagi consumit i en vindrà un altre. Però això no treu el joc de paraules on "demà" és futur i "passat" es refereix a una anterioritat (que encara no hem viscut).

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu