Passa al contingut principal

Demà passat

Estem sopant pa amb tomata i embutit. És un pa d'aquells d'abans, fet amb farina, llevadura, sal i alguna cosa més (suposo), però sobretot fet amb el temps just i necessari perquè quedi tou i esponjós, però no massa flonjo. És un d'aquells pans que ja no es troben a les fleques industrialitzades d'avui en dia, és un d'aquells pans que arriben a casa sortits del forn, una prova més per constatar la qualitat de la farina que es produeix.

Estem sopant els dos sols, uns ulls d'infant que devoren el pa i jo:

- Demà passat està ben dit?
- Sí, demà passat és correcte, i serà el diumenge, el teu aniversari. Per què?
- Em sona "raro". Perquè... "passat" és una cosa que ja ha passat, no? Que ja no hi és, no? (no puc evitar somriure)
- Si, és cert.
- I doncs, per què es diu demà passat? Es "raro"...

A vegades em quedo sense respostes, puc intentar improvitzar i explicar-li alguna cosa similar a que un cop el dia de demà ja hagi passat, serà dema passat, que per això es diu així (improvitzacions que potser res a veure tenen amb la realitat). Però certament és ben curiós, que una paraula que denota futur, contingui la paraula passat en ella mateixa.

Comentaris

Anònim ha dit…
És increíble la de coses curioses que hi ha i no ens adonem. Aquesta és una d'elles.
He vist les fotos del flickr i n'hi ha de precioses com la de la papallona, la pluja al pati o la dels dos camins en blanc i negre. Segurament ja deus estar cansada de que t'ho diguin però tens uns ulls preciosos i molt vius! ;D
Carme Rosanas ha dit…
A mi també m'agrada buscar les contradiccions i misteris de les paraules.

Carme
Anònim ha dit…
Ostres, els més joves pensen més que els que ens fem vells. I aquest xiquet em fa reflexionar. Té raó. Passar és succeir, esdevenir-se; és a dir, que demà passat serà quan el dia ja s'hagi consumit i en vindrà un altre. Però això no treu el joc de paraules on "demà" és futur i "passat" es refereix a una anterioritat (que encara no hem viscut).

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a...

La sirena i el trapezista

L'illa de gel i foc, en diuen alguns, l'illa de lava, neu i fred glaciar. Desèrtica tret de les comptades ciutats on els humans s'aventuren a habitar, tot i la perillositat amenaçadora de plaques tectòniques que periòdicament fan remoure els pilars dels seus somnis. Excursionistes i esportistes amants dels racons inhòspits cerquen en les rutes per aquells indrets de dies curts i nits eternes, o nits curtes i dies eterns, un espai on trobar la màgia vital que encendrà l'espurna de les seves vides. Recorren carreteres buides que serpentegen pels espais desèrtics i glaçats, on un circ ambulant ha trobat una llar pel seu espectacle més tendrament macabre... Els pallassos anuncien davant de dos alpinistes italians el seu millor número de l'hivern nocturn: una sirena expulsada del mar que lluny de mutar la seva cua en dues cames que li permetin caminar i enamorar aquells ulls mediterranis, aleteja fortament sota el gel, esperant inútilment trobar una escletxa en la pista ...

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.