20 de setembre 2007

“Flors...”

“Qui no ha sentit mai, d’un nen o nena, el desig d’un món sense guerres...”



Nos hablan de paz con un fusil en la mano.

“violència per la pau”
quina pau?
la seva.
...
la que els proporcionarà un llit còmode i aïllat del que passi al carrer, mentres uns companys o companyes seves hi restaran controlant aquesta idea de pau que estan venent.

Yo quería darle una flor,

Ja no crec en els contes de fades, i tinc por.
En aquest món només veig guerres i guerres sense sentit, un poble exterminat, persones mortes al peu de la carretera, víctimes d’uns interessos que desconeixen i que no els pertanyen.
Mai no he entès l’afany polític de lluitar per un tros de terra, de matar per petroli, o d’assassinar per uns ideals basats en la injustícia, en l’avarícia, en un sistema classista i repressiu.

y él me ofreció los golpes de sus armas.

El fill d’aquell nen que abans desitjava la pau, una pau innocent i pura, ara juga amb soldadets de plom, juga a fer la guerra, i amb poca sort d’aquí uns anys sortirà al carrer fent-la: cridarà, es barallarà i, desgraciadament, podrà morir a mans d’un veí...
Són els fruits d’una educació que disfressen amb el nom de pau.

Sus balas destruyeron las flores.

Parlen de defensar un poble quan destrossen el seu futur amb les bales dels interessos d’una minoria privilegiada.
Són els que ens han de protegir de nosaltres mateixos i es defensen amb escuts.
Són aquells que volen reprimir la nostra protesta i el nostre crit de pau davant d’una manifestació de poder i violència excessiva i innecessària.
Aquells que només apliquen la seva justícia.

Caí tendida a sus pies.

Alguns lloaran la seva ajuda humanitària, equiparant el seu treball amb el de tantes ONG’s que cada dia lluiten amb els cors per ser escoltats i per convertir aquest món en quelcom millor.
Però també són els que han matat a civils innocents que fugien dels trets perquè no volien morir. No tenen noms ni cognoms concrets, són un uniforme que no ens representa, i d’un color que no és el de la justícia.

Los pétalos de la paz eran mis lágrimas.

Jo ja no em puc creure res del que em diuen, no he trobat en el seu rostre cap senyal d’humanitat.
Els meus ulls tot just comencen a conèixer el món, però ja he vist suficient misèria sota les mans d’aquesta violència (que en ocasions ens volen fer confondre amb la pau),
i ja en tinc prou.



Nos hablan de paz con un fusil en la mano.
Yo quería darle una flor,
y él me ofreció los golpes de sus armas.
Sus balas destruyeron las flores.
Caí tendida a sus pies.
Los pétalos de la paz eran mis lágrimas.

Aquella noche me llené de nuestra paz,
esa que nadie nos quitará jamás,
que nos hace diferentes...
Y quiero compartirla con el mundo,
con aquellos que escuchan cada noche una bomba caer en su ciudad, una bala matar a su hermano,...
y con aquellos que, como yo, viven en un país, ciudad o barrio en “paz”, en una paz vendida y construída sobre la represión, la violencia y la amenaza constante.

La ciutat dels fums, 27/05/00

2 comentaris:

Alex ha dit...

Tant dur com bonic...
Només discrepo a una cosa: no deixeu mai de creure en els contes de fades. Això matarà el nen que tots portem a dins. I ja se sap... per cada nen que deixa de creure en les fades, una d'elles morirà.

Eva (putas y princesas) ha dit...

estremecedor texto. la pau l'hem de trobar dins nostre, perquè si mirem al nostre voltant no hi trobarem més que patiment i misèria.

comparteix amb...