20 de setembre 2007

Voldria dir-te tantes coses...

Voldria dir-te tantes coses que les paraules ballen al meu entorn incapaces de condensar-se per formar alguna frase amb sentit.

Voldria dir-te que t'estimo i t'enyoro, voldria dir-te que la teva veu m'arriba tot i el silenci que ara t'envolcalla.

Voldria dir-te tantes coses que els ulls se m'omplen de llàgrimes al recordar que només et veuré somriure quan t'evoqui en els meus records.

Les paraules fugen de mi, les rialles s'amaguen en la foscor que s'alça, la tristesa truca aquesta nit a la porta de casa.

La nena que encara hi ha dins meu mira la lluna i les estrelles i et veu amb la Nais, en Pat, la Tussa... Et veu jugar amb els teus nens, menjar-te un bon plat de vianda, escoltar La Trinca i fer trampes al set i mig a Empúries. Aquella nena aconsegueix dibuixar un tímid somriure, entre llàgrima i llàgrima, perquè sap que, siguis on siguis, estaràs millor que aquí, empresonat dins un cos que ja no et responia, mancat d'esperances.

Voldria dir-te tantes coses encara. Les paraules es desdibuixen davant meu, un lleuger tremolor m'abraça, em falta el caliu de la mirada orgullosa que em dedicaves quan tornava d'Alemanya... Vull creure que t'arriben, que d'alguna manera m'escoltes...

Què, ja les sents arribar?

3 comentaris:

Alex ha dit...

Allà on sigui, segur l'has fet somriure d'orgull.

Carme Fortià ha dit...

Gràcies Àlex

Jesús M. Tibau ha dit...

Ningú se'n va del tot mentre el recordin així, com ho fas tu.
És això la immortalitat.

comparteix amb...