Passa al contingut principal

Voldria dir-te tantes coses...

Voldria dir-te tantes coses que les paraules ballen al meu entorn incapaces de condensar-se per formar alguna frase amb sentit.

Voldria dir-te que t'estimo i t'enyoro, voldria dir-te que la teva veu m'arriba tot i el silenci que ara t'envolcalla.

Voldria dir-te tantes coses que els ulls se m'omplen de llàgrimes al recordar que només et veuré somriure quan t'evoqui en els meus records.

Les paraules fugen de mi, les rialles s'amaguen en la foscor que s'alça, la tristesa truca aquesta nit a la porta de casa.

La nena que encara hi ha dins meu mira la lluna i les estrelles i et veu amb la Nais, en Pat, la Tussa... Et veu jugar amb els teus nens, menjar-te un bon plat de vianda, escoltar La Trinca i fer trampes al set i mig a Empúries. Aquella nena aconsegueix dibuixar un tímid somriure, entre llàgrima i llàgrima, perquè sap que, siguis on siguis, estaràs millor que aquí, empresonat dins un cos que ja no et responia, mancat d'esperances.

Voldria dir-te tantes coses encara. Les paraules es desdibuixen davant meu, un lleuger tremolor m'abraça, em falta el caliu de la mirada orgullosa que em dedicaves quan tornava d'Alemanya... Vull creure que t'arriben, que d'alguna manera m'escoltes...

Què, ja les sents arribar?

Comentaris

Anònim ha dit…
Allà on sigui, segur l'has fet somriure d'orgull.
Jesús M. Tibau ha dit…
Ningú se'n va del tot mentre el recordin així, com ho fas tu.
És això la immortalitat.

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu