28 de setembre 2007

Ho reconec, també sóc una addicta

Encara que no he fet el test aquell que en David i l'Àlex comenten als seus blocs, però, tot i que el faré, ja ho veig clar, sóc una addicta, no ho puc evitar.

M'aixeco i el primer que faig és encendre l'ordinador, llegeixo els escrits que heu anat fent a la tarda o al vespre, obro el meu, llegeixo els comentaris que m'heu anat deixant, somric. Miro les fotografies noves que teniu, somio amb els seus colors i amb les seves paraules. Escric, esborro, torno a escriure, publico, m'aixeco, vaig al lavabo i torno.

Ara és el torn dels miratges, obro el flickr penjo unes altres fotografies d'Istambul, encara n'hi ha un bon munt per endreçar, miro els comentaris que em deixeu. Ordeno els àlbums.

M'aixeco, agafo un got de llet ben fred amb una mica de Nesquik, em fa mal el cul d'estar asseguda, però ara he pensat en escriure o en llegir o en buscar aquella cançò.

Miro els mails i torno a somriure, d'alguns de vosaltres en tinc alguna notícia, que em dóna ànims, pel meu pare, per la cicatriu...

Arriba la tarda, en David ve a casa i em pregunta i avui què has fet? I jo dissimulo, he fet una rentadora, he mirat on puc fer anglès i he... Però la consciència se'm menja, i penso que només he estat enganxada davant la pantalla d'ordinador, addicta addicta addicta. Però en el fons no em sento malament, també és un gran món aquest, un que no havia descobert fins ara i he de recuperar el temps perdut! :op

I de sobte, s'han vist fotografies meves més de mil vegades (en conjunt és clar), les visites al bloc que té deu dies ja passen de les cinc centes, vint-i-cinc (amb aquest vint-i-sis) somnis-realitats-reflexions-relats que ja han vist la llum del sol del ciberespai; coneixes gent que no saps ni quina cara fa, i t'animen a escriure, i llegeixes relats fantàstics, sentiments que comparteixes i altres que ja has viscut. I ja en són més moltes les persones que et llegeixen, i en fa tants pocs dies que m'hi vaig posar!

Sí, certament sóc una addicta, i m'agrada aquesta addicció, però sé que d'aquí uns dies tornaré a la vida real, aixecar-me d'hora, agafar cotxe-tren-caminar/metro-ferrocarrils (en aquest ordre), per ser a les vuit del matí puntuals a la feina i començar a rebre trucades i a sentir-me laboralment útil i econòmicament productiva, a veure aquells companys de feina que ja enyoro, a començar de nou amb el curs d'alemany (aquest any però només en seran tres els meus alumnes...) i fer que s'enamorin d'una cultura i llengua ben diferent. Sé que d'aquí uns dies hauré de somiar al tren, veure rostres amics en la realitat diària, escriure en moments robats. Hauré de fugir del meu microclima que m'he creat aquí, en aquest estudi, veient passar el dia pel finestral i gaudint de passejades cap al tard. I llavors hauré de robar-li les estones al temps per llegir-vos, per escriure-us, per mirar-vos i parlar-vos, i seguiré navegant per la catosfera, fent que cada dia sigui especial, perquè ho és, i més amb tots vosaltres amagats en aquest ordinador...

Tornant a la vida laboral

15 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Doncs has aprofitat el temps que tenies per a fer una cosa que t'ha agradat i t'ha fet somriure ... i ... de rebot ens ha agtradat als altres i ens has fet somriure. Visca aquesta mena d'adiccions! Quan no tinguem tant temps... ens ho prendrem més en calma: tu, jo i penso que tots.

Carme

Txell ha dit...

Tan de bò totes les addicions fossin tan sanotes com aquesta.

Carme, tens uns ulls preciosos i un petit Montilla divertidíssim!

Carquinyol ha dit...

Doncs jo també tinc aquesta addicció, que hi farem !! Tal com diu Txell, tot sigui això !!

Això si, jo amb temps més definit i administrat, que sinó no pot pas ser. :)

Alex ha dit...

En tot cas, si escrius menys, no deixis de fer-ho!
Perque, a casa o al tren, els teus somnis no han de deixar de envoltar la teva vida mai.Pobres de nosaltres si un dia deixem de somiar...

stk_456 ha dit...

Addicció sana com aquesta no és dolenta, amb moderació.
Esperem que trobis el temps necessari per a seguir somiant.

caterina ha dit...

També és la meva addicció des de fa uns mesos juntament amb la xocolata :D L'octubre ja és un mes a on les feines, cursos, estudis, s'imposen amb més força. Malgrat tot, seguirem en contacte, encara que sigui de forma més esporàdica per explicar una mica el que ens passa, desfogar-mos una mica d'una vida que de vegades ens pot engoixar més del compte. ;D

^eMMa^ ha dit...

Ei Carme, tranquila això de l'addicció no durarà sempre, però mentre duri segueix penjant cosetes, que ja tens una nova visitant!!!

mariona ha dit...

ep.. he vingut tot passejant i se m'han quedat els ulls enganxats. la veritat es que jo tenia un blog,i sempre vaig pensant que en faré un de nou,ja que en un arrebat de ràbia el vaig borrar,pero d'altra banda la meva rutina inclou llevarme a les 6 menys 10.. i no tinc molt tmps x coses..

:)
magrada com escrius ! un petó

PS:
només com a lectora (de moment) pero ja sóc addicta a aquest món..

mossèn ha dit...

això no és c addicta ... és c solidari !!! ... salut

Carme Fortià ha dit...

Carme: doncs sí que l'he aprofitat, per desconectar i trobar-me a mi mateixa, a més de conèixer-vos a tots vosaltres, que això sí que ha estat un què!

Txell: i tant, encara recordo el que va ser tenir quasi sempre un cigarret a la mà... (el petit Montilla venia de paquet amb el gran, jeje)

Carquinyol: a partir d'ara hauré de fer com tu, temps més definit i administrat, encara que deixarem lloc a certa rebel·lió!

Àlex: no pateixis que no deixaré de fer-ho (tard o d'hora la ploma em retroba a mi, que és retrobar-me a mi mateixa!), ja tinc l'ordinador personal per les estones a la Renfe i d'altres moments robats pensat! I els somnis, són una part més de mi...

stk_456: sempre hi ha temps, i si no el trobo el buscaré sota les pedres!

Caterina: ho he de confessar, la xocolata és tant amiga meva com la paraula mateixa!

Gràcies Emma i benvinguda al món dels somnis! (si és que se'n pot dir així del meu bloc...)

Mariona: ja en serem dues que ens llevarem a quarts de sis, a partir del dilluns torno a aixecar-me quan la lluna encara viu la seva nit, dos quarts de sis... quina fred!

Doncs m'encanta la solidaritat (en tots els seus sentits), Mossen!

Això no és pas un comiat, eh? Que de sobte m'ha vingut aquell regust de coses que s'acaben, i l'únic que s'acaba és la baixa!

Montserrat ha dit...

les addicions formen part de la nostra vida... de fet crec que són la nostra vida. no puc deixar d'escriure el meu blog cada dia, i a sobre parlo de la meva feina... no tenim remei ;-)

Tals ha dit...

Tu tranquil·la, que aquí tots coixejem del mateix peu jaja els blogs acaben sent un tipus de teràpia psicològica molt barata! Un petonàs!

triLLina ha dit...

Ostres, trobo que m'has descrit molt bé en aquest post! jejeje :P

En el fons som tots uns addictes de mena, però no hi ha res a fer. A la que t'hi enganxes... ja no pots parar!

Ah!c Gràcies pel teu comentari, m'agrada ser descoberta de tant en tant ;)

Ens llegim!

Dum ha dit...

somriure, és una addició més perillosa que escriure o llegir un bloc..

de vegades somrius pel que llegeixes dels altres, i encara és pitjor...

hauria d'estar dormint, agafat al coixí, pensant en ella...

però se que no m'adormiré, i recordo el seu somriure.. i em desperta... i m'enganxa... i continuo despert....

Ignacio ha dit...

ui, doncs tant de bo hi hagués més gent addicta! jejeje... però ara m'assembla que ja no serem tan prolífics com a l'estiu... què hi farem!

comparteix amb...