Passa al contingut principal

Ho reconec, també sóc una addicta

Encara que no he fet el test aquell que en David i l'Àlex comenten als seus blocs, però, tot i que el faré, ja ho veig clar, sóc una addicta, no ho puc evitar.

M'aixeco i el primer que faig és encendre l'ordinador, llegeixo els escrits que heu anat fent a la tarda o al vespre, obro el meu, llegeixo els comentaris que m'heu anat deixant, somric. Miro les fotografies noves que teniu, somio amb els seus colors i amb les seves paraules. Escric, esborro, torno a escriure, publico, m'aixeco, vaig al lavabo i torno.

Ara és el torn dels miratges, obro el flickr penjo unes altres fotografies d'Istambul, encara n'hi ha un bon munt per endreçar, miro els comentaris que em deixeu. Ordeno els àlbums.

M'aixeco, agafo un got de llet ben fred amb una mica de Nesquik, em fa mal el cul d'estar asseguda, però ara he pensat en escriure o en llegir o en buscar aquella cançò.

Miro els mails i torno a somriure, d'alguns de vosaltres en tinc alguna notícia, que em dóna ànims, pel meu pare, per la cicatriu...

Arriba la tarda, en David ve a casa i em pregunta i avui què has fet? I jo dissimulo, he fet una rentadora, he mirat on puc fer anglès i he... Però la consciència se'm menja, i penso que només he estat enganxada davant la pantalla d'ordinador, addicta addicta addicta. Però en el fons no em sento malament, també és un gran món aquest, un que no havia descobert fins ara i he de recuperar el temps perdut! :op

I de sobte, s'han vist fotografies meves més de mil vegades (en conjunt és clar), les visites al bloc que té deu dies ja passen de les cinc centes, vint-i-cinc (amb aquest vint-i-sis) somnis-realitats-reflexions-relats que ja han vist la llum del sol del ciberespai; coneixes gent que no saps ni quina cara fa, i t'animen a escriure, i llegeixes relats fantàstics, sentiments que comparteixes i altres que ja has viscut. I ja en són més moltes les persones que et llegeixen, i en fa tants pocs dies que m'hi vaig posar!

Sí, certament sóc una addicta, i m'agrada aquesta addicció, però sé que d'aquí uns dies tornaré a la vida real, aixecar-me d'hora, agafar cotxe-tren-caminar/metro-ferrocarrils (en aquest ordre), per ser a les vuit del matí puntuals a la feina i començar a rebre trucades i a sentir-me laboralment útil i econòmicament productiva, a veure aquells companys de feina que ja enyoro, a començar de nou amb el curs d'alemany (aquest any però només en seran tres els meus alumnes...) i fer que s'enamorin d'una cultura i llengua ben diferent. Sé que d'aquí uns dies hauré de somiar al tren, veure rostres amics en la realitat diària, escriure en moments robats. Hauré de fugir del meu microclima que m'he creat aquí, en aquest estudi, veient passar el dia pel finestral i gaudint de passejades cap al tard. I llavors hauré de robar-li les estones al temps per llegir-vos, per escriure-us, per mirar-vos i parlar-vos, i seguiré navegant per la catosfera, fent que cada dia sigui especial, perquè ho és, i més amb tots vosaltres amagats en aquest ordinador...

Tornant a la vida laboral

Comentaris

Carme Rosanas ha dit…
Doncs has aprofitat el temps que tenies per a fer una cosa que t'ha agradat i t'ha fet somriure ... i ... de rebot ens ha agtradat als altres i ens has fet somriure. Visca aquesta mena d'adiccions! Quan no tinguem tant temps... ens ho prendrem més en calma: tu, jo i penso que tots.

Carme
Txell ha dit…
Tan de bò totes les addicions fossin tan sanotes com aquesta.

Carme, tens uns ulls preciosos i un petit Montilla divertidíssim!
Anònim ha dit…
Doncs jo també tinc aquesta addicció, que hi farem !! Tal com diu Txell, tot sigui això !!

Això si, jo amb temps més definit i administrat, que sinó no pot pas ser. :)
Anònim ha dit…
En tot cas, si escrius menys, no deixis de fer-ho!
Perque, a casa o al tren, els teus somnis no han de deixar de envoltar la teva vida mai.Pobres de nosaltres si un dia deixem de somiar...
Anònim ha dit…
Addicció sana com aquesta no és dolenta, amb moderació.
Esperem que trobis el temps necessari per a seguir somiant.
Anònim ha dit…
També és la meva addicció des de fa uns mesos juntament amb la xocolata :D L'octubre ja és un mes a on les feines, cursos, estudis, s'imposen amb més força. Malgrat tot, seguirem en contacte, encara que sigui de forma més esporàdica per explicar una mica el que ens passa, desfogar-mos una mica d'una vida que de vegades ens pot engoixar més del compte. ;D
Ei Carme, tranquila això de l'addicció no durarà sempre, però mentre duri segueix penjant cosetes, que ja tens una nova visitant!!!
Anònim ha dit…
ep.. he vingut tot passejant i se m'han quedat els ulls enganxats. la veritat es que jo tenia un blog,i sempre vaig pensant que en faré un de nou,ja que en un arrebat de ràbia el vaig borrar,pero d'altra banda la meva rutina inclou llevarme a les 6 menys 10.. i no tinc molt tmps x coses..

:)
magrada com escrius ! un petó

PS:
només com a lectora (de moment) pero ja sóc addicta a aquest món..
mossèn ha dit…
això no és c addicta ... és c solidari !!! ... salut
Carme Fortià ha dit…
Carme: doncs sí que l'he aprofitat, per desconectar i trobar-me a mi mateixa, a més de conèixer-vos a tots vosaltres, que això sí que ha estat un què!

Txell: i tant, encara recordo el que va ser tenir quasi sempre un cigarret a la mà... (el petit Montilla venia de paquet amb el gran, jeje)

Carquinyol: a partir d'ara hauré de fer com tu, temps més definit i administrat, encara que deixarem lloc a certa rebel·lió!

Àlex: no pateixis que no deixaré de fer-ho (tard o d'hora la ploma em retroba a mi, que és retrobar-me a mi mateixa!), ja tinc l'ordinador personal per les estones a la Renfe i d'altres moments robats pensat! I els somnis, són una part més de mi...

stk_456: sempre hi ha temps, i si no el trobo el buscaré sota les pedres!

Caterina: ho he de confessar, la xocolata és tant amiga meva com la paraula mateixa!

Gràcies Emma i benvinguda al món dels somnis! (si és que se'n pot dir així del meu bloc...)

Mariona: ja en serem dues que ens llevarem a quarts de sis, a partir del dilluns torno a aixecar-me quan la lluna encara viu la seva nit, dos quarts de sis... quina fred!

Doncs m'encanta la solidaritat (en tots els seus sentits), Mossen!

Això no és pas un comiat, eh? Que de sobte m'ha vingut aquell regust de coses que s'acaben, i l'únic que s'acaba és la baixa!
Montserrat ha dit…
les addicions formen part de la nostra vida... de fet crec que són la nostra vida. no puc deixar d'escriure el meu blog cada dia, i a sobre parlo de la meva feina... no tenim remei ;-)
Tals ha dit…
Tu tranquil·la, que aquí tots coixejem del mateix peu jaja els blogs acaben sent un tipus de teràpia psicològica molt barata! Un petonàs!
Anònim ha dit…
Ostres, trobo que m'has descrit molt bé en aquest post! jejeje :P

En el fons som tots uns addictes de mena, però no hi ha res a fer. A la que t'hi enganxes... ja no pots parar!

Ah!c Gràcies pel teu comentari, m'agrada ser descoberta de tant en tant ;)

Ens llegim!
Dum ha dit…
somriure, és una addició més perillosa que escriure o llegir un bloc..

de vegades somrius pel que llegeixes dels altres, i encara és pitjor...

hauria d'estar dormint, agafat al coixí, pensant en ella...

però se que no m'adormiré, i recordo el seu somriure.. i em desperta... i m'enganxa... i continuo despert....
Anònim ha dit…
ui, doncs tant de bo hi hagués més gent addicta! jejeje... però ara m'assembla que ja no serem tan prolífics com a l'estiu... què hi farem!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu