28 de setembre 2007

Pàgines d’una nova etapa

Dona de corves impossibles


Em preparo. Vaig a buscar un got de llet ben fresc, que em tregui la set (si és que això és possible avui). Canvio de música, va de bandes sonores, i ara li toca a Amelie, i quins records que em porta, d’un pis d’aquells de 28 metres quadrats, dues amigues i un gos, un senyor gos, records d’escarabats, forns de gas que es converteixen en calefaccions, quatre pisos d’escales plenes de veïns de no me quite usted la decoración de Navidad de la puerta, que todos sabemos quién es i cotxes amb cartellets de barri de l’estil soy del barrio, no me robeis el coche, i els teulats, els teulats!, la lluna i les antenes eren el millor. No sé si en guardo una fotografia, ja la buscaré a aquell baül metàl·lic que vam arreplegar de les escombraries i vam portar al nostre pis (per dir-ne d’alguna manera d’aquelles quatre parets).

Però jo no volia parlar de temps passats, o com a mínim no de temps tant llunyans. Avui estic contenta, el dia ha passat, el moment passa, i jo segueixo aquí, contenta del dia que s’acaba, que s’acabarà mentre escric aquestes línies (són les 23.43h d’un divendres a la nit, i no he trobat res millor a fer que dedicar-me uns moments), ja sento el “tic-tac” del teu rellotge, Cirereta.
Hi ha un somiador que vaga pels seus somnis, i un altre que vaga per una nit de sopars universitaris. Un germà que em truca i em diu il·lusa (amb aquella ironia carinyosa de germà gran), jo que somric, tranquil·la, encara que amb tots els relats-reflexions sobre la infidelitat humana que estic llegint últimament, potser m’hauria de tornar més paranoica, però vés què hi farem, jo no sóc així, i m’agrada saber que viu els seus somnis i fa realitat il·lusions que un dia va perdre i que aquesta nit, entre d’altres, recupera.

I jo, engalanada amb el polar i els pantalons de pana (ja comença a fer fred), amb una copa de llet freda a les mans, em preparo per endinsar-me en les reflexions de la meva pròpia felicitat. Perquè avui em sento així, contenta i feliç. És l’últim dia de les vacances forçades que una operació em va imposar, però les acabo sabent que començo la nova etapa promesa (han passat tantes coses en els últims dos anys, que si les enumerés aquí en faria tot un llibre, i la veritat, no és el moment adequat, encara que el lloc potser sí, potser un altre dia, un altre somni a explicar), i la començo somrient i plena d’energia.

Un hotel de pas obligat


Avui ha estat un dia fructífer, i no per la poma que m’he menjat de postres, o per la poma que li donava una dona al seu marit al relat d’un Gatot. M’he perdut per relats indescriptibles i magnífics que corren pels blocs (i mira que no haver-ho descobert abans, això!), he sentit, he somrigut, m’he fascinat amb cada una de les paraules que he llegit (llàstima que no les pugui nombrar totes, a poc a poc, que ja hem començat amb els somiadors). He fet feina preparant les classes, he anat al metge i la doctora m’ha retornat les meves ales de llibertat, he parlat amb les companyes, que me’n diuen de noves i de tant grosses! Tres setmanes sense anar-hi i em fa por tornar-hi, que sembla que hi ha un èxode massiu de companys que no conec tant, però tinc la sensació que ens faltaran les mans... Però ja m’hi trobaré el dilluns, no m’hi penso capficar. I he anat a comprar, a preparar el dinar de l’aniversari del petit, que deu estar somiant a dalt, potser deu ser ara Harry Potter o potser algun pirata de mar endins, il·lusionat per un dels dies més feliç per un nen, aniversaris (encara que potser no per tots, oi Submarí?). I he vagat pels carrers de Cardedeu, fent quatre fotografies i gaudint d’una tarda de sol tranquil·la i d’una inspiració que fins fa poc creia perduda.


Teulats


I després he fet un cafè al poble, tot comprant el pa, i he pensat en aquella llibreta que em vas regalar a Istambul, aquella de tapes verdes amb fulles per omplir de somnis que ara s’omplen en aquesta pàgina de la catosfera... I l’he sentida tant a prop, que ja era una part de mi: serà la meva companya de viatges, les seves fulles s’impregnaran de colors, de somnis i malsons, de realitats i d’utopies, de relats i reflexions, però no s’ompliran de pols, aquest cop no, veuran la llum, ni que sigui la de la pantalla d’un ordinador, davant d’una mirada que llegeix, encuriosida pel que ha de venir... I la ploma volarà entre les seves pàgines, al tren, al ferrocarril, fent un cafè, tot dinant, en moments robats, en moments tranquils o d’angoixes, en moments estressants. La meva confident, com aquelles que han estat durant tant de temps al meu costat, i que ara esperen tenir-me de nou entre elles i despertar-les, deixant que el passat esdevingui present de nou.

Ara ja estàs preparada, preparada per tornar. Ja ho tens tot i ets feliç. Què més necessites? El silenci és l'única resposta que m'arriba...



Són les 00.32h, el divendres ja és passat passat.

3 comentaris:

mariona. ha dit...

finalment,despres destarme passejant durant mesos per la blogosfera,vaig decidir ahir de sobte ferme un blog. avui és ja dissabte i estic mig preparantme i vestintme per anar a dinar amb una amiga i per una tarda de cine i tal. rutines de dissabte.

potser les rutines tenen coses maques,i conec la sensació que descrius de seure abrigadeta davant l'ordinador amb una beguda que et ve de gust, amb el pijama posat i pensant .. "got a night and nothing else to do" com en una cançó (és de brighter discontent, de the submarines i no sé si ve molt al cas pero m'ha passat pel cap)

molta sort amb la tornada a la feina dilluns ! :) ja veuràs com anirà tot molt bé,els primers dies de rutines solen fins i tot tenir la seva gràcia.
jo odio els dilluns,es fan MASSA llargs... en fi,que no sé que anava dient.. ja m'he despistat.

un petó!

Gatot ha dit...

tots sabem, de fet, el que necessitem, Carme. Sovint, però, la discrepància entre el que necessitem i el que desitgem ens incomoda i ens desequilibra.

tant de bó... poder-ho deixar en somnis, que sempre són plaents!

petons i llepades somiadores!

Carme Rosanas ha dit...

Doncs, endavant amb els somnis i també amb les realitats. M'alegro que estiguis bé, que puguis tornar a la feina i voldria demanar-te sobretot, encara que sigui amb un ritme diferent, no ens estalviis els teus somnis. Ens agrada llegir-los.

Fins aviat.

Carme

comparteix amb...