Passa al contingut principal

Demà passat

Estem sopant pa amb tomata i embutit. És un pa d'aquells d'abans, fet amb farina, llevadura, sal i alguna cosa més (suposo), però sobretot fet amb el temps just i necessari perquè quedi tou i esponjós, però no massa flonjo. És un d'aquells pans que ja no es troben a les fleques industrialitzades d'avui en dia, és un d'aquells pans que arriben a casa sortits del forn, una prova més per constatar la qualitat de la farina que es produeix.

Estem sopant els dos sols, uns ulls d'infant que devoren el pa i jo:

- Demà passat està ben dit?
- Sí, demà passat és correcte, i serà el diumenge, el teu aniversari. Per què?
- Em sona "raro". Perquè... "passat" és una cosa que ja ha passat, no? Que ja no hi és, no? (no puc evitar somriure)
- Si, és cert.
- I doncs, per què es diu demà passat? Es "raro"...

A vegades em quedo sense respostes, puc intentar improvitzar i explicar-li alguna cosa similar a que un cop el dia de demà ja hagi passat, serà dema passat, que per això es diu així (improvitzacions que potser res a veure tenen amb la realitat). Però certament és ben curiós, que una paraula que denota futur, contingui la paraula passat en ella mateixa.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Anònim ha dit…
És increíble la de coses curioses que hi ha i no ens adonem. Aquesta és una d'elles.
He vist les fotos del flickr i n'hi ha de precioses com la de la papallona, la pluja al pati o la dels dos camins en blanc i negre. Segurament ja deus estar cansada de que t'ho diguin però tens uns ulls preciosos i molt vius! ;D
1 d’octubre del 2007, a les 8:35
Carme Rosanas ha dit…
A mi també m'agrada buscar les contradiccions i misteris de les paraules.

Carme
1 d’octubre del 2007, a les 11:05
Anònim ha dit…
Ostres, els més joves pensen més que els que ens fem vells. I aquest xiquet em fa reflexionar. Té raó. Passar és succeir, esdevenir-se; és a dir, que demà passat serà quan el dia ja s'hagi consumit i en vindrà un altre. Però això no treu el joc de paraules on "demà" és futur i "passat" es refereix a una anterioritat (que encara no hem viscut).
1 d’octubre del 2007, a les 21:21
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a
3 comentaris
Més informació

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat
Publica un comentari a l'entrada
Més informació