Passa al contingut principal

Felicitats

El temps passa, les coses canvien, però en el fons, tot roman al seu lloc, tot segueix igual.

Demà hauries fet 65 anys.

No puc esciure, em falta l'aire, la mirada s'ennuvola.

M'hagués agradat venir-te a veure. Encara no ho he fet mai i quasi farà un any. Por? Recança? Dolor? No ho sé. Cada cop que passo prop d'aquella àrea de servei on em vaig aturar quan em van dir que no havia de córrer, que ja no hi eres, se m'encongeix el cor. Inconscientment, no puc deixar de sentir-me trista i petita, sense aquell pare que potser no va ser el millor del món, sense aquella mirada càlida i orgullosa, que és la que m'agrada recordar. Potser tinc por que el cor se m'encongeixi tant que no pugui aguantar el dolor. Potser no vull tornar-te a dir adéu. Potser és que aquell lloc no et representa. Però m'agradaria haver pogut venir demà. I no hi seré. No hi seré perquè no vaig ser capaç de canviar la data d'una reunió, que encara és més trist. I al juliol tampoc hi seré. Estaré ben lluny, a un lloc que t'hagués agradat veure; ho veuràs a través dels meus ulls, la meva mirada serà la teva.

Demà ja és avui... Felicitats, papa.

Comentaris

Gràcies Carme, per compartir les emocions i els sentiments. Això serà el que, al capdavall, ens salvarà de l'oblit, de l'absència...
Carme, les absències cadascú les viu d'una manera diferent.

Del comiat i el record no cal fer-ne ostentació pública: es duen al cor.
Martha! ha dit…
M'has fet posar els pels de punta. Jo vaig perdre elmeu millor amic, i tot i que no és el mateix.. sé el que es sent. no et preocupis si no pots ser present aquell dia, o quan sigui, tu hi penses, tu l'estimes, tu ssaps que sents... i segur que ell també ho sabia, i també ho saps. Animat maca.
I si, felicitats al teu pare.
Dani ha dit…
No crec que sigui ostentació pública, crec que és una necessitat de compartir certes emocions. És fantàstic ser capaç de fer-nos partícips dels teus sentiments.

T'entenc profundament. Fa poc més d'un mes, la meva parella hagués fet 32 anys, i en dates així, m'agrada compartir el que sento. No m'agrada quedar-m'ho per mi. Felicitats per la capacitat d'obrir el teu cor, Carme.
Unknown ha dit…
No estic gens d'acord amb en vpamies. Fas bé i el què escrius és preciós! Si compartíssim més el què portem al cor, si fóssim capaços de ser més sincers, el món aniria molt millor.
Malka, potser no m'he explicat prou bé. Espero que la Carme ho hagi interpretat bé: em referia a què no cal anar a posar flors al cementiri a ningú, perquè el dol cadascú el pot viure d'una manera interior.

Era a l'ostentació dels cementiris i les flors dipositades damunt una pedra al que em referia.

A mi també m'agrada el que escriu la Carme i per això m'hi acosto tot sovint.

Lamento que ho hàgiu interpretat d'una altra manera.
Els del PiT ha dit…
Sigui com sigui, sempre és dur perdre gent estimada. Quan he llegit el comentari de l'amic Víctor també l'he interpretat malament, després ja ho he aclarit afortunadament. Estem tots amb el teu dolor, Carme, de ben segur.

(Està tot dit, no cal que diguis més al respecte, sóc conscient que arribo tard, però arribo)

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a...

La sirena i el trapezista

L'illa de gel i foc, en diuen alguns, l'illa de lava, neu i fred glaciar. Desèrtica tret de les comptades ciutats on els humans s'aventuren a habitar, tot i la perillositat amenaçadora de plaques tectòniques que periòdicament fan remoure els pilars dels seus somnis. Excursionistes i esportistes amants dels racons inhòspits cerquen en les rutes per aquells indrets de dies curts i nits eternes, o nits curtes i dies eterns, un espai on trobar la màgia vital que encendrà l'espurna de les seves vides. Recorren carreteres buides que serpentegen pels espais desèrtics i glaçats, on un circ ambulant ha trobat una llar pel seu espectacle més tendrament macabre... Els pallassos anuncien davant de dos alpinistes italians el seu millor número de l'hivern nocturn: una sirena expulsada del mar que lluny de mutar la seva cua en dues cames que li permetin caminar i enamorar aquells ulls mediterranis, aleteja fortament sota el gel, esperant inútilment trobar una escletxa en la pista ...

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.