Salta al contingut principal

El nostre llibre


Fa quasi sis anys que vam començar a escriure la nostra història. Fa cinc anys que passàvem el nostre primer Sant Jordi junts, en la que ja era la nostra llar.

Vam començar a crear la nostra pròpia història, on els contes de fades hi tenen cabuda, on els somnis poden ser realitat, on els somriures il·luminen els nostres dies. Aquest és el millor llibre que et puc reglar: la nostra vida, el nostre amor.

Primer foren nits robades a l'estiu, a les obligacions casolanes; després vingueren les nits romàntiques en llocs inoblidables, on començàvem a construir els nostres castells; tot seguit de la intimitat d'una llar, els projectes d'una vida en comú, els somnis fets realitats.

La nosta història, el nostre llibre. Vull seguir omplint les seves pàgines en blanc amb tu al costat: passejades durant un capvespre, converses davant el caliu del foc, mirades robades, somriures brindats, viatges compartits, caminar per la pròpia vida agafats de la mà...

Feliç Sant Jordi!

I si, potser ningú veurà les guspires de la meva mirada, la calidesa de les rialles que compartim. Però tu ja ho saps, ja saps que és millor que el primer dia, ja saps que el temps pot passar però sense tu al meu costat, res seria igual, res tindria el mateix sentit. T'estimo!

Comentaris

Unknown ha dit…
I aquests sentiments i compenetració ens els transmeteu als altres quan us veiem junts. Enhorabona. Un altre Sant Jordi lluny de casa...
Carme, se t'ha desgavellat el blog!

Just ara que reps un premi! Corre... fes endreça!

Felicitats!
Anònim ha dit…
Jo sí que les he vistes les guspires, i també la teva rialla...
Ho guarda tot en els seus ulls. I com li brillen...
Unknown ha dit…
M'ha encantat el relat que m'has enviat!Genial!
Martha! ha dit…
tomban tombanbert que el nostre blog porta quasi be el mateix nom!
i per cert : m'ha agradat

aniré venint per aqui, espero que facis el mateix!
Dum ha dit…
molt bonic... de veritat!
és un plaer sentir felicitat i amor en cada paraula, en cada lletra...

dessitjo que sigui així per sempre.

i m'imagino a mi despertant cada matí al seu costat... jo també crec en ella.

aish............
Dani ha dit…
Et brillen les paraules i tot :)

Entrades populars d'aquest blog

Tempesta

Seguia caminant amb aquelles raquetes improvitzades. La tempesta que acabava de caure havia arribat per sorpresa i ho havia deixat tot recobert d'una neu flonja. S'havia fet tard, la boira li enterbolia la vista i la nit començava a deixar-se veure en un horitzó proper. El sentit de l'orientació el guiava muntanya amunt. Si intentava tornar a la seva casa de poble, la lluna li cauria a sobre i els perills del bosc hibernat l'assatgerien per totes bandes. Així que decidí dirigir-se al refugi on aquell mateix matí havia portat les reserves de llenya seca i queviures. Va xiular lleugerament i amb molt de compte - no volia provocar una esllevissada amb els seus sons - esperant sentir les carícies de la Naïs de tornada. Era llesta ella, molt llesta, sabia que no havia de cridar estant a la muntanya. Patia, potser s'havia quedat mig enfonsada amb els seus peuets, potser... De sobte la sentí al costat, nerviosa, plena d'un neguit estrany. Mossegant-lo lleugerament de l...