Salta al contingut principal

Mama (ana ahabak)



Mama (ana ahabak) de Christina Stürmer.

Guerres innecessàries, rostres d'infants convertits en fantasmes d'una vida que els ha deixat les armes a les mans.

Mama, sag mir was du meinst.
Sag mir warum es hier so dunkel ist.
Mama, sag warum du weinst,
Ich weiß nicht warum du traurig bist.
Sind das Sternschnuppen da oben?
Was ist dort vorbei geflogen?
Warum friere ich so sehr?
Warum dein Herz so schnell?
Wieso wird es dort hinten hell?
Wo kommt dieser Donner her?

Mama, ana ahabak!
Mama, ich liebe dich!
Mama ana ahabak!
Komm doch und beschütze mich!

Mama wohin soll`n wir geh`n?
Ich will nachhause, es ist schon so spät!
Mama, warum niederknien?
Was sagst du? Ist das nicht ein Gebet?
Zieh` nicht so an meiner Hand!
Wieso drückst du mich an die Wand?
Und warum geh`n die Lichter aus?
Ich kann kaum noch etwas seh`n,
Sag, wieso müssen wir hier stehen?
Warum gehen wir nicht nach Haus`?

Mama, ana ahabak!
Mama, ich liebe dich!
Mama ana ahabak!
Komm doch und beschütze mich!

Mama, ana ahabak!
Ich seh` die Sterne nicht!
Ich sehe nur dein Gesicht!

Kannst du mir sagen, wo wir sind?
Wo laufen diese Leute hin?
Sag mir, ist unser Weg noch weit?

Warum sagst du denn nichts mehr?
Wieso sind deine Augen leer?
Sag, bin ich schuld?
Es tut mir leid!

Mama, ana ahabak!
Mama, ich liebe dich!
Mama ana ahabak!
Komm doch und beschütze mich!

Mama, ana ahabak! (Mama, ana ahabak!)
Denn wenn die Nacht anbricht; (wenn die Nacht anbricht)
Mama, ana ahabak! (Mama, ana habak!)
Sehe ich die Sterne nicht!
Ich sehe nur dein Gesicht! (Nur dein Gesicht)
Verlass mich bitte nicht!

Comentaris

-- ha dit…
dew mew... això si que es no entendre res!!!..... :)
Marali ha dit…
Jo tampoc entenc res de la lletre, és alemany oi? ara la canço és molt maca i crec que molt trista.

Entrades populars d'aquest blog

El nostre llibre

Fa quasi sis anys que vam començar a escriure la nostra història. Fa cinc anys que passàvem el nostre primer Sant Jordi junts, en la que ja era la nostra llar. Vam començar a crear la nostra pròpia història, on els contes de fades hi tenen cabuda, on els somnis poden ser realitat, on els somriures il·luminen els nostres dies. Aquest és el millor llibre que et puc reglar: la nostra vida, el nostre amor. Primer foren nits robades a l'estiu, a les obligacions casolanes; després vingueren les nits romàntiques en llocs inoblidables, on començàvem a construir els nostres castells; tot seguit de la intimitat d'una llar, els projectes d'una vida en comú, els somnis fets realitats. La nosta història, el nostre llibre. Vull seguir omplint les seves pàgines en blanc amb tu al costat: passejades durant un capvespre, converses davant el caliu del foc, mirades robades, somriures brindats, viatges compartits, caminar per la pròpia vida agafats de la mà... Feliç Sant Jordi!...

Tempesta

Seguia caminant amb aquelles raquetes improvitzades. La tempesta que acabava de caure havia arribat per sorpresa i ho havia deixat tot recobert d'una neu flonja. S'havia fet tard, la boira li enterbolia la vista i la nit començava a deixar-se veure en un horitzó proper. El sentit de l'orientació el guiava muntanya amunt. Si intentava tornar a la seva casa de poble, la lluna li cauria a sobre i els perills del bosc hibernat l'assatgerien per totes bandes. Així que decidí dirigir-se al refugi on aquell mateix matí havia portat les reserves de llenya seca i queviures. Va xiular lleugerament i amb molt de compte - no volia provocar una esllevissada amb els seus sons - esperant sentir les carícies de la Naïs de tornada. Era llesta ella, molt llesta, sabia que no havia de cridar estant a la muntanya. Patia, potser s'havia quedat mig enfonsada amb els seus peuets, potser... De sobte la sentí al costat, nerviosa, plena d'un neguit estrany. Mossegant-lo lleugerament de l...