Passa al contingut principal

Mama (ana ahabak)



Mama (ana ahabak) de Christina Stürmer.

Guerres innecessàries, rostres d'infants convertits en fantasmes d'una vida que els ha deixat les armes a les mans.

Mama, sag mir was du meinst.
Sag mir warum es hier so dunkel ist.
Mama, sag warum du weinst,
Ich weiß nicht warum du traurig bist.
Sind das Sternschnuppen da oben?
Was ist dort vorbei geflogen?
Warum friere ich so sehr?
Warum dein Herz so schnell?
Wieso wird es dort hinten hell?
Wo kommt dieser Donner her?

Mama, ana ahabak!
Mama, ich liebe dich!
Mama ana ahabak!
Komm doch und beschütze mich!

Mama wohin soll`n wir geh`n?
Ich will nachhause, es ist schon so spät!
Mama, warum niederknien?
Was sagst du? Ist das nicht ein Gebet?
Zieh` nicht so an meiner Hand!
Wieso drückst du mich an die Wand?
Und warum geh`n die Lichter aus?
Ich kann kaum noch etwas seh`n,
Sag, wieso müssen wir hier stehen?
Warum gehen wir nicht nach Haus`?

Mama, ana ahabak!
Mama, ich liebe dich!
Mama ana ahabak!
Komm doch und beschütze mich!

Mama, ana ahabak!
Ich seh` die Sterne nicht!
Ich sehe nur dein Gesicht!

Kannst du mir sagen, wo wir sind?
Wo laufen diese Leute hin?
Sag mir, ist unser Weg noch weit?

Warum sagst du denn nichts mehr?
Wieso sind deine Augen leer?
Sag, bin ich schuld?
Es tut mir leid!

Mama, ana ahabak!
Mama, ich liebe dich!
Mama ana ahabak!
Komm doch und beschütze mich!

Mama, ana ahabak! (Mama, ana ahabak!)
Denn wenn die Nacht anbricht; (wenn die Nacht anbricht)
Mama, ana ahabak! (Mama, ana habak!)
Sehe ich die Sterne nicht!
Ich sehe nur dein Gesicht! (Nur dein Gesicht)
Verlass mich bitte nicht!
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

-- ha dit…
dew mew... això si que es no entendre res!!!..... :)
4 de juliol del 2008, a les 19:44
Marali ha dit…
Jo tampoc entenc res de la lletre, és alemany oi? ara la canço és molt maca i crec que molt trista.
10 de juliol del 2008, a les 17:25
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a...
3 comentaris
Més informació

Posa un gos a la teva vida, que les pors paguen els riures!

Les anècdotes de les pors més sentides omplen avui les pantalles. És el dia de desfogar-se posant llum als temors més profunds que tenen un final inesperat. Una reunió de traspàs d'informació laboral que acaba sent un punt de trobada necessari. La Júlia, dins la seva aparença de ferma seguretat, serietat, independència i autoestima, de cop desconnecta lleugerament d'una llarga i afable explicació (irònicament parlant) i una ombra altera la seva mirada. Crec que estic a punt de ser testimoni auricular d'un assassinat,  xiuxiueja, les parets de paper de fumar em transmeten la impaciència de dos familiars que semblen enemics jurats. Al principi pensava que potser els havien entrat a robar, però amb els dies de viure aquí, he vist que no, que ells són els lladres de la tranquil·litat i el bon viure del veïnat, escampant als quatre vents les seves penes i matant-se a través dels ganivets afilats d'un llenguatge ben bé vulgar, per dir-ho d'alguna manera. La Gabriela entra...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació