Passa al contingut principal

Emocions contingudes

Fa dies que hi penso, que em dóna voltes pel cap. Fa dies que em retrobo amb aquella ombra del passat que va néixer al 2007, un any de canvis, de trasbals emocionals on una part de mi va voler sobreviure a les inclemències d'aquells dies a través d'una bona dosis de creativitat.

Els motius són ben diferents però les emocions contingudes estan a flor de pell i aquella via d'escapament que formaven les paraules i el compartir-les amb altres persones anònimes i conegudes tornen a ser un present palpable. 

Fa dies que hi penso...
"recupera aquell vell quadern de bitàcola i omple'l dels pensaments més íntims, de les opinions més sinceres, de les veritats més personals". 
I aquí estic, donant-li un canvi d'imatge, recuperant aquell bloc perdut "entre somnis i realitats" ara que un somni esdevindrà una dolça realitat; tornant-li a donar vida, ara que una nova vida ens acompanyarà nits i dies; deixant un altre cop que les emocions contingudes en el carbonet d'un llapis i en els pensaments d'una ment que no para cobrin vida aquí i avui. 

Com si anunciés la nova temporada d'una sèrie televisiva, enceto de nou aquest racó cibernètic que un dia va donar esguard a tota una part de mi, que me n'alegro de no haver abandonat mai, perquè així, avui, un any i mig després, puc recuperar, com qui recupera la mirada de l'infant que un dia va ser. 

Racons de Sant Pol de Mar, 10/02/2013 per Carme Fortià

Comentaris

Sergi ha dit…
Encara que sembli mentida, alguna gent d'aquella que ens trobàvem aquell 2007 encara correm per aquí, i en una època que la catosfera va una mica de davallada, sempre és una bona notícia la promesa d'una tornada com la teva. Mantenir el blog ha estat per mi una necessitat, i entenc que sempre formarà part de nosaltres, que encara que no s'escrigui, sempre el tenim present per tot el que ha significat. Bentornada, espero que escriure et segueixi reportant tan bones sensacions com abans.
Carme Rosanas ha dit…
Ahir mateix, a causa d'un post d'en XeXu vaig viatjar pel meu blog fins al 2007. I et vaig trobar en aquells començaments compartits. Vaig recordar amb tendresa algunes de les coses que t'havien passat aquell any, una de les quals et donava molt de temps per ser aquí.

Ahir mateix vaig pensar una bona estona en tu.

Mentrestant algun dia t'he dibuixat una foto teva, que miro de tant en tant al Flickr.

No puc dir-te altra cosa, que ben tornada...
Carme Fortià ha dit…
Gràcies Xexu i Carme per la vostra benvinguda!!!! Espero anar-nos veient i retrobant-nos per aquestes contrades!
Barbollaire ha dit…
M'encanta retrobar-te.
Amb el temps he descobert tota la màgia i el saber que tens a la mirada i que, ens regales, en forma d'imatges.
Em fa gràcia pensar que, un dia, vaig ser capaç de recomanar-te una màquina de fer fotos...

Ara sé que, això, va ser circumstancial. Series capaç de crear bellesa amb qualsevol estri.
Tu ets l'exemple que, les fotos, les fa el fotògraf. La màquina sols ajuda.

Una bosseta de petons dolços
Una abraçada immensa
(i moltíssimes felicitats...!)
Carme Fortià ha dit…
Gràcies Barbollaire!!!
Les teves paraules m'emocionen i m'inspiren, igual que les teves imatges, ja ho saps, oi?

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a...

Posa un gos a la teva vida, que les pors paguen els riures!

Les anècdotes de les pors més sentides omplen avui les pantalles. És el dia de desfogar-se posant llum als temors més profunds que tenen un final inesperat. Una reunió de traspàs d'informació laboral que acaba sent un punt de trobada necessari. La Júlia, dins la seva aparença de ferma seguretat, serietat, independència i autoestima, de cop desconnecta lleugerament d'una llarga i afable explicació (irònicament parlant) i una ombra altera la seva mirada. Crec que estic a punt de ser testimoni auricular d'un assassinat,  xiuxiueja, les parets de paper de fumar em transmeten la impaciència de dos familiars que semblen enemics jurats. Al principi pensava que potser els havien entrat a robar, però amb els dies de viure aquí, he vist que no, que ells són els lladres de la tranquil·litat i el bon viure del veïnat, escampant als quatre vents les seves penes i matant-se a través dels ganivets afilats d'un llenguatge ben bé vulgar, per dir-ho d'alguna manera. La Gabriela entra...

La sirena i el trapezista

L'illa de gel i foc, en diuen alguns, l'illa de lava, neu i fred glaciar. Desèrtica tret de les comptades ciutats on els humans s'aventuren a habitar, tot i la perillositat amenaçadora de plaques tectòniques que periòdicament fan remoure els pilars dels seus somnis. Excursionistes i esportistes amants dels racons inhòspits cerquen en les rutes per aquells indrets de dies curts i nits eternes, o nits curtes i dies eterns, un espai on trobar la màgia vital que encendrà l'espurna de les seves vides. Recorren carreteres buides que serpentegen pels espais desèrtics i glaçats, on un circ ambulant ha trobat una llar pel seu espectacle més tendrament macabre... Els pallassos anuncien davant de dos alpinistes italians el seu millor número de l'hivern nocturn: una sirena expulsada del mar que lluny de mutar la seva cua en dues cames que li permetin caminar i enamorar aquells ulls mediterranis, aleteja fortament sota el gel, esperant inútilment trobar una escletxa en la pista ...