Passa al contingut principal

Emocions contingudes

Fa dies que hi penso, que em dóna voltes pel cap. Fa dies que em retrobo amb aquella ombra del passat que va néixer al 2007, un any de canvis, de trasbals emocionals on una part de mi va voler sobreviure a les inclemències d'aquells dies a través d'una bona dosis de creativitat.

Els motius són ben diferents però les emocions contingudes estan a flor de pell i aquella via d'escapament que formaven les paraules i el compartir-les amb altres persones anònimes i conegudes tornen a ser un present palpable. 

Fa dies que hi penso...
"recupera aquell vell quadern de bitàcola i omple'l dels pensaments més íntims, de les opinions més sinceres, de les veritats més personals". 
I aquí estic, donant-li un canvi d'imatge, recuperant aquell bloc perdut "entre somnis i realitats" ara que un somni esdevindrà una dolça realitat; tornant-li a donar vida, ara que una nova vida ens acompanyarà nits i dies; deixant un altre cop que les emocions contingudes en el carbonet d'un llapis i en els pensaments d'una ment que no para cobrin vida aquí i avui. 

Com si anunciés la nova temporada d'una sèrie televisiva, enceto de nou aquest racó cibernètic que un dia va donar esguard a tota una part de mi, que me n'alegro de no haver abandonat mai, perquè així, avui, un any i mig després, puc recuperar, com qui recupera la mirada de l'infant que un dia va ser. 

Racons de Sant Pol de Mar, 10/02/2013 per Carme Fortià

Comentaris

Sergi ha dit…
Encara que sembli mentida, alguna gent d'aquella que ens trobàvem aquell 2007 encara correm per aquí, i en una època que la catosfera va una mica de davallada, sempre és una bona notícia la promesa d'una tornada com la teva. Mantenir el blog ha estat per mi una necessitat, i entenc que sempre formarà part de nosaltres, que encara que no s'escrigui, sempre el tenim present per tot el que ha significat. Bentornada, espero que escriure et segueixi reportant tan bones sensacions com abans.
Carme Rosanas ha dit…
Ahir mateix, a causa d'un post d'en XeXu vaig viatjar pel meu blog fins al 2007. I et vaig trobar en aquells començaments compartits. Vaig recordar amb tendresa algunes de les coses que t'havien passat aquell any, una de les quals et donava molt de temps per ser aquí.

Ahir mateix vaig pensar una bona estona en tu.

Mentrestant algun dia t'he dibuixat una foto teva, que miro de tant en tant al Flickr.

No puc dir-te altra cosa, que ben tornada...
Carme Fortià ha dit…
Gràcies Xexu i Carme per la vostra benvinguda!!!! Espero anar-nos veient i retrobant-nos per aquestes contrades!
Barbollaire ha dit…
M'encanta retrobar-te.
Amb el temps he descobert tota la màgia i el saber que tens a la mirada i que, ens regales, en forma d'imatges.
Em fa gràcia pensar que, un dia, vaig ser capaç de recomanar-te una màquina de fer fotos...

Ara sé que, això, va ser circumstancial. Series capaç de crear bellesa amb qualsevol estri.
Tu ets l'exemple que, les fotos, les fa el fotògraf. La màquina sols ajuda.

Una bosseta de petons dolços
Una abraçada immensa
(i moltíssimes felicitats...!)
Carme Fortià ha dit…
Gràcies Barbollaire!!!
Les teves paraules m'emocionen i m'inspiren, igual que les teves imatges, ja ho saps, oi?

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat