Passa al contingut principal

En un centre comercial, miratges de nit

Avui he tornat a somiar, però no era un somni dolent, ni hi havia baralles, ni hi havia nens que morien o que algú volia matar. Ahir no ho recordo. Una nit tranquil·la, suposo.

Aquests dies somio molt, massa si es pot dir. Llevar-se alguns matins tenint la sensació de no haver descansat prou, pel ritme accelerat de les imatges que se succeïen per la nit que em cobria les espatlles.

Però avui ha estat una nit si més no tranquil·la. Encara que també hi havien morts: l'ombra de la meva àvia, a qui havíem d'acomiadar, es barrejava en un escenari d'un centre comercial, amb els meus germans i els petits. Miràvem els aparadors i alguns penjolls que brillaven, arracades i demés. Després arribava la mare amb el pare, que no es podia cansar gaire, crec que ja estava un xic delicat.
Però abans en el mateix centre, m'havia posat uns guans de boxa i amb una colla d'amics, érem quatre, intentàvem aprendre a utilitzar-los.

Somnis curiosos i estranys.

Comentaris

Super Coco ha dit…
Estimada carmele,

Observo que vos en el que es denomina "jerga tecnica siquiatria" esteu en un estat que es denomina "Et falta un Bull" barrejat amb una mica del sindrome de "Estas tocada del ala" y amb el que esdiu "transtorn greu ocasionat per la tramuntatana". Per tant he decidit passarte el telefunu del meu terapeuta per tal de que et deixe tant sencer i tant equilibrat com jo mateix.
Unknown ha dit…
Quin tip de somiar!
Bones festes!
Jordim ha dit…
Los sueño a veces sería mejor porde desactivarlos: uno debería poder descansar sin más mientras duerme..

un abrazo.
Anònim ha dit…
Un any nou és com un full abans de ser encetat: lluny de ser una terra erma, és la possibilitat de redreçar el fil de la nostra història, de lliurar-nos a l’esperança de canviar l’argument allí on ens convinga, de mantenir el compromís per la paraula. Que no ens falte inspiració per l’any que comença! Bon any nou!
Anònim ha dit…
...jo no hauria dit millor, curiós i extrany...
...jo somio a vegades que em persegueixen gitanos per matar-me...
...és greu doctor?...
JOAN ha dit…
Eis!!
Voltant pel món dels blogs he trobat el teu; em sembla un espai molt ben portat i molt cuidat, ple de somnis comuns de molta gent.

Salutacions d'un somiador
JOAN ha dit…
L'autor ha eliminat aquest comentari.

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu