Passa al contingut principal

En un centre comercial, miratges de nit

Avui he tornat a somiar, però no era un somni dolent, ni hi havia baralles, ni hi havia nens que morien o que algú volia matar. Ahir no ho recordo. Una nit tranquil·la, suposo.

Aquests dies somio molt, massa si es pot dir. Llevar-se alguns matins tenint la sensació de no haver descansat prou, pel ritme accelerat de les imatges que se succeïen per la nit que em cobria les espatlles.

Però avui ha estat una nit si més no tranquil·la. Encara que també hi havien morts: l'ombra de la meva àvia, a qui havíem d'acomiadar, es barrejava en un escenari d'un centre comercial, amb els meus germans i els petits. Miràvem els aparadors i alguns penjolls que brillaven, arracades i demés. Després arribava la mare amb el pare, que no es podia cansar gaire, crec que ja estava un xic delicat.
Però abans en el mateix centre, m'havia posat uns guans de boxa i amb una colla d'amics, érem quatre, intentàvem aprendre a utilitzar-los.

Somnis curiosos i estranys.

Comentaris

Super Coco ha dit…
Estimada carmele,

Observo que vos en el que es denomina "jerga tecnica siquiatria" esteu en un estat que es denomina "Et falta un Bull" barrejat amb una mica del sindrome de "Estas tocada del ala" y amb el que esdiu "transtorn greu ocasionat per la tramuntatana". Per tant he decidit passarte el telefunu del meu terapeuta per tal de que et deixe tant sencer i tant equilibrat com jo mateix.
Unknown ha dit…
Quin tip de somiar!
Bones festes!
Jordim ha dit…
Los sueño a veces sería mejor porde desactivarlos: uno debería poder descansar sin más mientras duerme..

un abrazo.
Anònim ha dit…
Un any nou és com un full abans de ser encetat: lluny de ser una terra erma, és la possibilitat de redreçar el fil de la nostra història, de lliurar-nos a l’esperança de canviar l’argument allí on ens convinga, de mantenir el compromís per la paraula. Que no ens falte inspiració per l’any que comença! Bon any nou!
Anònim ha dit…
...jo no hauria dit millor, curiós i extrany...
...jo somio a vegades que em persegueixen gitanos per matar-me...
...és greu doctor?...
JOAN ha dit…
Eis!!
Voltant pel món dels blogs he trobat el teu; em sembla un espai molt ben portat i molt cuidat, ple de somnis comuns de molta gent.

Salutacions d'un somiador
JOAN ha dit…
L'autor ha eliminat aquest comentari.

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a...

Posa un gos a la teva vida, que les pors paguen els riures!

Les anècdotes de les pors més sentides omplen avui les pantalles. És el dia de desfogar-se posant llum als temors més profunds que tenen un final inesperat. Una reunió de traspàs d'informació laboral que acaba sent un punt de trobada necessari. La Júlia, dins la seva aparença de ferma seguretat, serietat, independència i autoestima, de cop desconnecta lleugerament d'una llarga i afable explicació (irònicament parlant) i una ombra altera la seva mirada. Crec que estic a punt de ser testimoni auricular d'un assassinat,  xiuxiueja, les parets de paper de fumar em transmeten la impaciència de dos familiars que semblen enemics jurats. Al principi pensava que potser els havien entrat a robar, però amb els dies de viure aquí, he vist que no, que ells són els lladres de la tranquil·litat i el bon viure del veïnat, escampant als quatre vents les seves penes i matant-se a través dels ganivets afilats d'un llenguatge ben bé vulgar, per dir-ho d'alguna manera. La Gabriela entra...

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat...