Mai oblidarà l'olor a pluja que desprenien els carrers de Barcelona aquella tarda d'abril. Feia mesos que s'havia traslladat a la ciutat comtal, que havia iniciat la seva pròpia aventura: perduda entre els fums d'una gran ciutat, començava projectes universitaris i feia realitat els somnis de grans amors. Grans amors que semblaven desaparèixer entre les ombres dels rascacels, que s'alçaven estrepitants, fent-la sentir insignificant.
Aquella nit d'abril van sortir a sopar a fora. Al xino de la Gran Via. Passejaven sota la pluja que anunciava mals pressagis, omplien els silencis amb anècdotes del dia a dia, la tempesta s'acostava, el fred traspassava el seu vestit primaveral, el seu cor s'encongia.
Parets roses, fideus tres delícies, vi per fer oblidar. Les paraules no volien ser dites, volien ser foragitades, volien evitar que un conte de fades es trenqués per sempre més. El rellotge marcava els segons que queien com fulles arrossegades pel vent, sense arribar mai a la seva fi. En el seu tic tac es feia palpable el silenci, la remor dels cors trencats en mil bocins.
Arribaren, carregades de buidor, buides de tota esperança, sense color, grises, petites, amb veu baixa... Arribaren inesperades, perquè contra aquella sentència sense judici no hi havia apel·lació possible:
- He perdut la il·lusió.
Amb la veu trencada, no hi hagué resposta possible. Era impossible lluitar contra aquella batalla perduda que els havia separat per sempre més. Foren quatre paraules que acabaren amb les seves forces, devastaren el bosc sencer, els somnis, els projectes, les mirades perdudes, els somriures, les carícies, els petons a mig fer. No quedava esperança possible, no si no hi havia il·lusió.
Aquella nit feren l'amor per últim cop, amb aquell regust agredolç de la salsa del xinès, dels amors que moren i es deixen morir.
Aquella nit d'abril van sortir a sopar a fora. Al xino de la Gran Via. Passejaven sota la pluja que anunciava mals pressagis, omplien els silencis amb anècdotes del dia a dia, la tempesta s'acostava, el fred traspassava el seu vestit primaveral, el seu cor s'encongia.
Parets roses, fideus tres delícies, vi per fer oblidar. Les paraules no volien ser dites, volien ser foragitades, volien evitar que un conte de fades es trenqués per sempre més. El rellotge marcava els segons que queien com fulles arrossegades pel vent, sense arribar mai a la seva fi. En el seu tic tac es feia palpable el silenci, la remor dels cors trencats en mil bocins.
Arribaren, carregades de buidor, buides de tota esperança, sense color, grises, petites, amb veu baixa... Arribaren inesperades, perquè contra aquella sentència sense judici no hi havia apel·lació possible:
- He perdut la il·lusió.
Amb la veu trencada, no hi hagué resposta possible. Era impossible lluitar contra aquella batalla perduda que els havia separat per sempre més. Foren quatre paraules que acabaren amb les seves forces, devastaren el bosc sencer, els somnis, els projectes, les mirades perdudes, els somriures, les carícies, els petons a mig fer. No quedava esperança possible, no si no hi havia il·lusió.
Aquella nit feren l'amor per últim cop, amb aquell regust agredolç de la salsa del xinès, dels amors que moren i es deixen morir.
Comentaris
I jo que en aquest dia tant trist que estic mes tonta.
petons