Passa al contingut principal

A l'altra banda de l'objectiu

Quan vaig saber que en Bernat apareixeria a les nostres vides no em veia protagonitzant alguna de les fotografies que tant m'agradava fer de dones embarassades, les seves corbes i panxes creant una vida... 

Però finalment la il·lusió de tenir algun record d'aquests moments ha pogut més i avui m'he posat a l'altra banda de l'objectiu. Únicament aspirava a tenir quatre fotografies, una de la panxa, una altra amb el nom, alguna de més graciosa, una silueta... Res més. Però finalment hem estat tot el matí traginant trastos, no han parat de disparar, creativitat al poder i noves idees que passaven de la seva imaginació, al visor i que es convertien en una bona fotografia!

Exhausta, contenta i emocionada, em moro de ganes de veure el resultat de la seva feina, molts tresors amagats per descobrir.

Moltes gràcies Àlex i Ana!

Aquí us deixo un tastet de la sessió d'avui: "El nom".

"El nom" - Per Álex Gierecke i Ana Riu

Comentaris

Sergi ha dit…
Una foto força original, i és que la canalla sempre ho capgira tot, fins i tot quan encara no ha nascut. Per cert, moltes felicitats. Però ets conscient que tornar al blog i tenir cura d'en Bernat, quan neixi, no serà massa compatible?
Carme Fortià ha dit…
Gràcies!!!! I en certa manera, la meva especialitat és la incosciència i el creure que podré fer-ho tot...
Ja m'ho diuen els amics que en Bernat donarà un gir a la meva vida i que totes aquelles activitats que m'han acompanyat fins ara quedaran en segon terme... Però vaja, confio, confio en que les emocions que em desborden trobaran sortida en paraules i imatges que amb una mica de sort podré anar publicant. Però el temps dirà!!!
Barbollaire ha dit…
Aquest XeXu és l'alegria de l'horta!...
Jo espero veure't amb la motxilla de la màquina a l'esquena i en Bernat penjat al davant, endormiscat amb un somriure mentre sent el cor de sa mare i el clac! del mirall de la Nikon.

Potser no deixaràs de fer tooooootes les coses. En algunes, segurament, canviaràs paisatges per somriures, mirades...
O sigui, et tornaràs una especialista en retrats...
(Ps. regalat un parell de discos de 2o 3 teres, que fas pinta de mare-marassa i li faràs fotos per tot.. hehehehehhe)

Un petó
Carme Fortià ha dit…
I tant Barbollaire!! Jo m'hi veig ;)
Ja he anat practicant amb els nens de les amistats i alguns reportatges, a veure si publico algunes imatges! ;)

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu