Aquell matí la boira cobria els camins. Els arbres s'embolcallaven de cotó fluix, mentres notes tristes sortien dels ocells. Es veien pocs cotxes a la carretera, però n'hi havia un que, curiós i angoixant, cridava l'atenció de les mirades curioses. Es dirigia al nord, buscant la sortida al mar, era gris, com el dia, i duia un estrany equipatge que trencava el vent. Els ocells deixaven de cantar quan el veien, regalant un silenci que acompanyava els plors del conductor i el somriure de qui descansava eternament.
Mai no havia imaginat que acabaria així, d'aquesta manera. Tancada, sentint-se caustrofòbica, entre quatre taulells de fusta. No podia fugir i moria lentament. O ja estava morta? L'únic que recordava era que plovia. S'havien discutit i havia agafat el cotxe per marxar, fugir ben lluny i encetar una nova vida. Potser havia estat un error, com tants d'altres, segurament ofegaria les penes a la barra d'un bar i sabria que el millor seria tornar a casa de nou, perquè potser les fugides eren al·lucinacions, autoenganys que boicotejaven la seva vida plena i feliç. Aquest era l'últim pensament que recordava. Després tot havia quedat a les fosques i, ara, obria els ulls i es trobava embolcallada entre sedes blanques. No hi havia llum i sentia l'olor de l'enterramorts barrejat amb aquell aroma de... d'encens. Com aquell matí a classe de literatura, quan tot just anava a l'institut, i el professor els volia conduir a l'essència del relat que els llegí, a les fosques, com ara, amb l'encens eclesiàstic omplint l'aula... Que potser estava en una esglèsia? Que potser havia mort realment? Aquella olor, el no poder-se aixecar, els sons d'un càntic, una pregària i uns plors llunyans... No, no podia ser així. No volia que l'enterressin, no desitjava càntics, ni pregàries, ni encens, ni plors... No així...
Ell s'havia quedat a fora, davant la mirada perplexe dels familiars polítics. Entrar hagués estat una traïció a ella i això era més del que podia aguantar. Encara recordava la seva mirada i el tímid somriure el darrer cop que havien anat al cinema... "si algun dia marxo, vull ballar entre les flames d'una galera, navegant lluny, on l'onatge em porti, com els herois antics", li havia xiuxiuejat. Sabia que ara, segurament, s'estava remoguent dins el sarcòfeg, haver de presenciar aquell circ pseudo-cristià que la seva família havia organitzat tot i les queixes, súpliques, plors i renecs del que havia estat el pilar de la seva vida.
No ho podia permetre. Per primer cop en la seva vida va decidir actuar. sense miraments, compassió ni raonaments lògics sobre conseqüències, judicis foranis estranys al a seva persona i a ella.
Aquell matí la boira cobria els camins. Els arbres s'embolcallaven de cotó fluix, mentres notes tristes sortien dels ocells. Un cotxe trencava el silenci, conduint un sarcòfeg cap al mar, on els dos amants trobarien la pau.
Mai no havia imaginat que acabaria així, d'aquesta manera. Tancada, sentint-se caustrofòbica, entre quatre taulells de fusta. No podia fugir i moria lentament. O ja estava morta? L'únic que recordava era que plovia. S'havien discutit i havia agafat el cotxe per marxar, fugir ben lluny i encetar una nova vida. Potser havia estat un error, com tants d'altres, segurament ofegaria les penes a la barra d'un bar i sabria que el millor seria tornar a casa de nou, perquè potser les fugides eren al·lucinacions, autoenganys que boicotejaven la seva vida plena i feliç. Aquest era l'últim pensament que recordava. Després tot havia quedat a les fosques i, ara, obria els ulls i es trobava embolcallada entre sedes blanques. No hi havia llum i sentia l'olor de l'enterramorts barrejat amb aquell aroma de... d'encens. Com aquell matí a classe de literatura, quan tot just anava a l'institut, i el professor els volia conduir a l'essència del relat que els llegí, a les fosques, com ara, amb l'encens eclesiàstic omplint l'aula... Que potser estava en una esglèsia? Que potser havia mort realment? Aquella olor, el no poder-se aixecar, els sons d'un càntic, una pregària i uns plors llunyans... No, no podia ser així. No volia que l'enterressin, no desitjava càntics, ni pregàries, ni encens, ni plors... No així...
Ell s'havia quedat a fora, davant la mirada perplexe dels familiars polítics. Entrar hagués estat una traïció a ella i això era més del que podia aguantar. Encara recordava la seva mirada i el tímid somriure el darrer cop que havien anat al cinema... "si algun dia marxo, vull ballar entre les flames d'una galera, navegant lluny, on l'onatge em porti, com els herois antics", li havia xiuxiuejat. Sabia que ara, segurament, s'estava remoguent dins el sarcòfeg, haver de presenciar aquell circ pseudo-cristià que la seva família havia organitzat tot i les queixes, súpliques, plors i renecs del que havia estat el pilar de la seva vida.
No ho podia permetre. Per primer cop en la seva vida va decidir actuar. sense miraments, compassió ni raonaments lògics sobre conseqüències, judicis foranis estranys al a seva persona i a ella.
Aquell matí la boira cobria els camins. Els arbres s'embolcallaven de cotó fluix, mentres notes tristes sortien dels ocells. Un cotxe trencava el silenci, conduint un sarcòfeg cap al mar, on els dos amants trobarien la pau.
Comentaris