Passa al contingut principal

Emocions

Torno de dinar. És un dia fred, d'aquells que la normalitat de la polució ens ha fet oblidar. Fred que et fa sentir viva entre la multitud que torna a la rutina diària després dels Nadals.

Tots tornen frescos, relaxats després d'unes vacances en família. N'hi ha que ens hem quedat al peu del canó, alguns estan més irritables, desitjant una pausa merescuda, i jo només sento la sang circular per tot el meu cos. El fred m'activa i el sol em fa somriure.

Tornem de dinar, entrem a l'oficina. Vaig a la meva taula i hi descobreixo un objecte desconegut. Un llibre, enllaçat amb un cordill que sembla antic, amb una nota que diu:

"Los Reyes Magos han llegado un poquito tarde. Pero te han dejado algo."


Sense firma. Em miro la lletra, no la reconec. No és l'habitual, amb les que estic més avesada a treballar colze a colze. Potser és la noia que marxa avui... No, no ho és pas. Em poso vermella. Em sento afalagada i vergonyosa a la vegada, un regal? Qui? Per què? Algú del meu equip... Però només faig la meva feina, el millor que puc, cert, però no per això deixa de ser la meva feina.

Dono una volta... I descobreixo el lleuger dibuix dels caràcters en els apunts d'una noia, arribada fa relativament poc, i em somriu, entregant-me el millor regal que es pot rebre. Has llegit la dedicatòria? Em diu tímidament. La de dins del llibre. I jo me'n torno corrents cap a la taula:

C.F.
Ser humilde, sensible y ayudar a los demás son cualidades que definen al ser humano. Pero no todos estarían dispuestos a hacerlo como tú.
Gracias.
Que todos los retos y metas que se proponga para este nuevo año 2009 los pueda llevar a cabo con muchos éxitos.
G.S.R.V.


Les emocions corren per dins meu fent-ne de les seves. Els ulls delaten la sorpresa, l'agraïment, l'alegria. Només puc dir gràcies, i silenciar aquell "no era necessari, és la meva feina" perquè la seva mirada m'ho diu tot.

Realment, un dels millors regals. Inesperat, bonic, d'aquells que et fan sentir que vas bé, que no ho estàs fent tant malament i que els teus actes, com a cap, companya, responsable o com se'n vulgui dir, ajuden a fer créixer les persones que depenen de tu.

Gràcies a tu.

Comentaris

-- ha dit…
grande...

los reyes se han portado por lo que veo :D
Anònim ha dit…
...per fred el que tens ara mateix mentre escric aquest comentari...
...però segur que ni el notes...
...de fet...no crec que hagis encara pogut deixar de somriure...

...i és que...tú si que tens un rei mag!...

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu