Passa al contingut principal

Comiats



Fa anys et vaig escriure unes paraules. Era l'avi que t'animava a somriure i et deia que seguissis endavant, gaudint de la vida al costat de la família. Recordo la teva mirada, blava, serena, tranquil·la...

Ara, amb els ulls clucs, tindràs la mateixa mirada i veuràs el que sempre havies cregut i desitjat. Ja el veus iaia? Ja li has donat la mà de nou?

Et miro, i torno a senitr la calidesa del teu somriure, dient-nos, feliç, fins la propera.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Carme Rosanas ha dit…
Segur que el veu. Sempre veiem allò que creiem fermament. Una abraçada, maca.
22 de desembre del 2008, a les 9:53
David Montilla ha dit…
No ho sé si el veu... ja en saps el que en penso, però en esperit d'escoltar el text que li vas escriure, ja la veig amb les llàgrimes a punt de vessar d'aquells ulls blaus...
22 de desembre del 2008, a les 11:03
òscar ha dit…
quín post amb tan sentiment. preciós i tendre.
22 de desembre del 2008, a les 18:33
-- ha dit…
Tarde o temprano nos encontraremos, desde alli nos ven, estoy segura. Un abrazo
23 de desembre del 2008, a les 9:34
Anònim ha dit…
Segur que sí. Una abraçada.
23 de desembre del 2008, a les 16:16
Joana ha dit…
Una abraçada càlida per tu!
7 de gener del 2009, a les 18:58
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a...
3 comentaris
Més informació

Posa un gos a la teva vida, que les pors paguen els riures!

Les anècdotes de les pors més sentides omplen avui les pantalles. És el dia de desfogar-se posant llum als temors més profunds que tenen un final inesperat. Una reunió de traspàs d'informació laboral que acaba sent un punt de trobada necessari. La Júlia, dins la seva aparença de ferma seguretat, serietat, independència i autoestima, de cop desconnecta lleugerament d'una llarga i afable explicació (irònicament parlant) i una ombra altera la seva mirada. Crec que estic a punt de ser testimoni auricular d'un assassinat,  xiuxiueja, les parets de paper de fumar em transmeten la impaciència de dos familiars que semblen enemics jurats. Al principi pensava que potser els havien entrat a robar, però amb els dies de viure aquí, he vist que no, que ells són els lladres de la tranquil·litat i el bon viure del veïnat, escampant als quatre vents les seves penes i matant-se a través dels ganivets afilats d'un llenguatge ben bé vulgar, per dir-ho d'alguna manera. La Gabriela entra...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació