Ja està a sisè. Aquest any deixa l'escola primària, tanca una etapa d'inocència per entrar a un institut on milers de sensacions, de sentiments desconeguts que ara ja treuen el cap a cançons, youtubes, metroflogs, agendes escolars i un llar etcètara, l'inundaran.
Però encara està a sisè i encara conserva la mirada inocent. L'altre dia parlàvem de les joguines que molts nens no tenen, de la feina que molts pares perden, de la sort que tenim tots nosaltres.
Sense saber com, vam acabar parlant de les colònies de l'escola, dels nens que hi anirien.
Vaig recordar quan feia sisè, aquell any es feia la Setmana Blanca, era la sortida que iniciava aquella segona etapa a l'escola, a l'EGB, i molts anaven esquiar. Però no eren tots, ni de bon tros, érem forces els nens i nenes que ens quedàvem a l'escola, perquè els nostres pares no es podien permetre tantes sortides, tantes colònies, en prou feines arribaven a final de mes. I ens quedàvem a les aules, i fèiem l'amic invisible, i en comptes de marxar sis dies, marxàvem un dia a la neu, a tirar-nos en trineu i a passar por quan ens van posar per primer cop uns esquís sota els peus.
Li vaig explicar que jo no havia pogut anar a totes les colònies, i que segurament, ara també hi ha nens i nenes que no hi poden anar... La seva resposta em deixà esglaiada:
- Si, és veritat, hi ha nens de la classe que ja diuen que no vindran. Però no hi van per què no els agrada el menjar que donen a les colònies.
Aquesta és l'educació que donem avui en dia? Quina por!
Però encara està a sisè i encara conserva la mirada inocent. L'altre dia parlàvem de les joguines que molts nens no tenen, de la feina que molts pares perden, de la sort que tenim tots nosaltres.
Sense saber com, vam acabar parlant de les colònies de l'escola, dels nens que hi anirien.
Vaig recordar quan feia sisè, aquell any es feia la Setmana Blanca, era la sortida que iniciava aquella segona etapa a l'escola, a l'EGB, i molts anaven esquiar. Però no eren tots, ni de bon tros, érem forces els nens i nenes que ens quedàvem a l'escola, perquè els nostres pares no es podien permetre tantes sortides, tantes colònies, en prou feines arribaven a final de mes. I ens quedàvem a les aules, i fèiem l'amic invisible, i en comptes de marxar sis dies, marxàvem un dia a la neu, a tirar-nos en trineu i a passar por quan ens van posar per primer cop uns esquís sota els peus.
Li vaig explicar que jo no havia pogut anar a totes les colònies, i que segurament, ara també hi ha nens i nenes que no hi poden anar... La seva resposta em deixà esglaiada:
- Si, és veritat, hi ha nens de la classe que ja diuen que no vindran. Però no hi van per què no els agrada el menjar que donen a les colònies.
Aquesta és l'educació que donem avui en dia? Quina por!
Comentaris
Ara bé, les escoles (i sobretot els instituts) crec que s'haurien de moderar a l'hora d'organitzar viatges per la setmana cultural (blanca...) perquè moltes de les sortides són una mica discriminatòries. Haurien de posar la moderació dintre dels valors que s'inculquen als nois i noies. Viatges de més de 300 o 500 euros? Què vols que en digui
si a mi el nen em diu que no vol anar de colònies pel menjar, li planto a taula cada dia pèssols i sardines (no li agraden gota!).