Passa al contingut principal

Va de música! (Un mem de l'Albert)

Un mem de música i estats d’ànim, directa de l'Albert, d'Un Cel Vermell.


Una cançó que em posa romàntica: BSO Bar Coyote

No ho puc evitar. Cançons d'aquelles que marquen un moment, que et transporten sempre més a sentiments d'aquells que revius amb aquella lleugera revolta dels nervis a l'estòmac. Moments en que tot pot sortir bé, en què el veus arribar, com el príncep blau que es desfà dels seus contes de fades i esdevé una dolça realitat.




"Si vens" de Ja t'ho diré.

Però sóc incapaç de quedar-me'n amb una de sola, així que aquí us deixo amb una de les cançons que va marcar la meva adolescència. D'aquelles d'amors i desamors, dels amors impossibles que només s'asseboregen durant una nit d'estiu... I loca me vaig tornar en un concert d'ells (tanco els ulls i encara puc reviure aquelles nits d'estiu, buff!).



Una cançó que em posa “catxonda”: "El tango de Roxane", BSO Moulin Rouge

Aquesta em costa i molt! (no seria millor pensar en algú... més fàcil segur que ho seria!) Bé, encara que potser no s'adapti molt a la titulació que rep, us la deixo, perquè la gaudiu...




Una cançó que em posa alegre i no puc evitar de cantar i ballar: "Obviously" de Mc Fly.

Inevitable, em recorda un dia de sol de primavera, imagintant-me en un món on tot pot ser possible i perfecte. Una bona manera de començar el matí, sortir del tren, acabar-me de despertar i arribar a la feina amb l'energia que despren.





Una cançó que em posa melancòlica: "Si tu no estás aquí" de Rosana.

Recordar aquelles mirades enceses d'amor, de passió i de tristesa davant la separació inevitable que estava a punt de succeir. Sempre que l'escolto no puc evitar tornar a somriure, a sentir aquella punxada al cor al recordar-nos separats, em sembla sentir la teva veu encara a l'altra banda del telèfon, lluny, molt, massa lluny de mi. Si ara tu no estiguessis aquí, al meu costat... Res no seria igual, els somriures perdrien la seva llum, els somnis el seu sentit.



Una cançó que no m'avergonyeixo de que m'agradi: "Noches de Bohemia" de Navajita Plateá.

Em porta records de temps perduts, records amargs i dolorosos d'amors que es fonen amb un suspir. Em porta records de viatges inoblidables, d'amigues que es converteixen en més que germanes. Records de diferents moments viscuts, mirades que es perden en l'horitzó.






Una cançó per arrassar: "We will rock you" de Queen.

Devia tenir vuit anys quan la vaig escoltar per primer cop. A la televisió unes imatges d'un mur que queia, d'unes persones que saltaven d'un lloc a l'altre, semblava un reportatge interessant però incomprensible per mi. Encara em torna la pell de gallina!






L'última... (perquè sí!)

I encara que no estava en el mem, hi ha tantes cançons que sempre cantaré, que sempre m'embriagaran, que em faran somiar amb les seves lletres, emocionar, plorar, riure, ballar... I necessitava posar-ne alguna de la terra que tant m'estimo; i sí, sé que no les puc nombrar totes, però només una més...

"La meva terra és el mar" Lax'n'Busto

Comentaris

Caterina Cortès ha dit…
La meva terra és el mar... Un títol meravellós per a una cançó preciosa! :D
Unknown ha dit…
Quants records!Bufff!En algunes hi sóc jo!Que guay!
Ignacio ha dit…
i we will rock you! jo queen l'escolto quan necessito forces!
Unknown ha dit…
Bones respostes! A mi m'hauria costat molt d'escollir-ne.
didac ha dit…
la musica diu molt de les persones !!!!
kuidat molt
Anònim ha dit…
Una selecció de música rodona, em quedo amb ja t'ho dire.

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Posa un gos a la teva vida, que les pors paguen els riures!

Les anècdotes de les pors més sentides omplen avui les pantalles. És el dia de desfogar-se posant llum als temors més profunds que tenen un final inesperat. Una reunió de traspàs d'informació laboral que acaba sent un punt de trobada necessari. La Júlia, dins la seva aparença de ferma seguretat, serietat, independència i autoestima, de cop desconnecta lleugerament d'una llarga i afable explicació (irònicament parlant) i una ombra altera la seva mirada. Crec que estic a punt de ser testimoni auricular d'un assassinat,  xiuxiueja, les parets de paper de fumar em transmeten la impaciència de dos familiars que semblen enemics jurats. Al principi pensava que potser els havien entrat a robar, però amb els dies de viure aquí, he vist que no, que ells són els lladres de la tranquil·litat i el bon viure del veïnat, escampant als quatre vents les seves penes i matant-se a través dels ganivets afilats d'un llenguatge ben bé vulgar, per dir-ho d'alguna manera. La Gabriela entra

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat